dimarts, 1 de febrer del 2011

Parèntesi

foto: Joan


                                                  
                                                    Hem aturat el temps, entre tots,

                                                    en el moment precís que el sol sortia,
                                                    o en el que es ponia, no ho recordo.
                                                    Potser en l’instant d’un bes
                                                    o en el moment de sortir a passejar,
                                                    agafats del bracet, per no caure.
                                                    També en un esclat de riure per no res.
                                                    Segurament en el punt exacte i precís
                                                    que dos esguards fan un univers, si!
                                                    L’hem aturat en l’instant que dos xiquets
                                                    empaiten vitals una pilota esmunyedissa
                                                    i també en el tímid sospir de dues mans
                                                    quan fan un enrojolat laberint de dits.
                                                    Hem aturat i convertit el temps immaterial
                                                    en milions de moments arrecerats
                                                    suspesos i ingràvids com els estels
                                                    del cosmos infinit i vellutat.

10 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

M'agrada com expliques l'aturada del temps... i és que és una experiència intensa, intensa, intensa.

Te'n desitjo moltes, moltes petites aturades de temps que ens fan viure sensacions d'eternitat en un instant.

Centdesitjos ha dit...

pell de gallina....

novesflors ha dit...

De segur que el temps, el Sr. Temps, viu per viure els moments deturats; la resta, un decurs rutinari.

Joan Guasch ha dit...

Veig que compartim el gust pels moments suspesos en el temps. Entre tots formem un oceà de petits parèntesis de pau. Que bé, assaborir-los junts!

Galionar ha dit...

Ostres, Joan, segur que tu i jo no ens assemblem en res ni tampoc compartim res, a part de l'amor per la poesia, però cada poema teu, i aquest en especial juntament amb el de la boira, retraten en cada vers, en cada mot, en cada imatge, moments i situacions que he viscut i sentit exactament com les descrius. Poses paraules als meus sentiments amb exactitud mil·limètrica quan et llegeixo.
Magnífica composició!

rosana ha dit...

És així, hi ha moments que el temps s'atura, quan els vivim intensament, aleshores sembla que les coses passen més espaiet. El temps s'atura també en el teu poema. Un abraç

Joan Guasch ha dit...

Bé, Galionar, suposo que la poesia ens fa adonar que, en realitat, sí que compartim algun univers. És com si existís tot alhora i, mentre passegem, ens anéssim trobant en alguns racons arrecerats.

Sí, Rosana, quan som capaços de viure l'instant present amb tota la força dels sentits, el temps es fa infinit. És tan difícil, però!

Cèlia ha dit...

No tinc gaires moments suspesos, gairebé sempre porten ales i he de fer mil coses a l'hora, però aquest matí no podia dormir i he decidit llevar-me. En obrir el balcó m'he adonat que no es volia fer de dia, una lleugera boira humida no deixava passar la claror del dia i, mirant els ametllers, malgrat que comencen a florir, sentia un lleuger calfred... he pensat que era lògic no poder dormir, calia estar espectant!
I no vegis quin neguit tenien avui tots els xiquets i xiquetes de l'escola, avui més que altra cosa, hem hagut de fer alguns exercicis de ioga...

zel ha dit...

No tinc paraules...

onatge ha dit...

Quina sort ser concients que atruem el temps...

Des del far una abraçada.
onatge

                                                   LLOCS SENSE LLOC                                            XV Premi LA NUNCA de poesia  ...