Acabo de venir del cinema amb la meva companya. Hem vist Origen. És una película que agrada o no agrada. Somnis dins de somnis dins de somnis. A mi m'ha agradat molt i la recomano. M'ha recordat un llibre que vaig llegir fa moooolts anys, Manuscrito encontrado en Zaragoza, recomanat per l'amic Miquel (el qual, per cert, m'ha confessat que encara no l'ha llegit, no sé, doncs, com és que me'l recomanava) i que es basa en una narració dins de la qual en comença una altra i dins d'aquesta en comença una altra i així fins no se quantes, fins que n'hi ha una que es tanca i es van tancant gradualment fins que es tanca la primera. En aquelles èpoques llunyanes jo encara no ho sabia, però això és física qüàntica: universos dins d'universos, branes, cordes, forats negres, horitzons d'esdeveniments... I també lliga amb l'antiga filosofia del Kybalion que diu que l'univers és mental. Un somni? Som éssers somniats? Els personatges i els paisatges dels nostres somnis viuen i, al seu torn, somnien també? I els seus somnis també senten, ploren, estimen i en son conscients? I, així, en una successió fins on? Infinita? I cada cop que despertem desapareix un univers sencer i es van tancant les històries, com en el llibre, fins que no queda cap univers? O sempre hi haurà universos en una successió infinita, com les imatges que es formen quan encarem dos miralls? Com podeu comprovar, la película m'ha fet desbocar una mica les neurones (potser ara hi ha col·lisions de galàxies dins de l'univers del meu cervell). En sortir de la sala hem coincidit amb uns coneguts i ella, picant a terra amb el peu, ha dit que aquell és el seu mon real. Potser, en picar, a desfermat la formació de supernoves dins dels àtoms que formaven les rajoles. Ara aniré a dormir, i pot passar que un altre jo es desperti en el seu mon real i el jo que escriu això desaparegui i demà retorni a aquestes línies i no reconegui res del que s'hi ha escrit.
Per reflexionar-hi, la imatge que il·lustra aquestes paraules és un fractal, la representació gràfica d'una eqüació els resultats de la qual fan una imatge que es pot anar ampliant fins a l'infinit.
Quan de nit mireu les estrelles penseu que poden ser encreuaments de somnis. Fins aviat, aquí o en el somni d'algú.
6 comentaris:
Doncs si una cosa m'agrada del "meu món real" és haver trobat persones que realment m'importen, com ara tu... o potser això també és un somni, i en realitat no et conec... o potser és que el meu somni és conèixe't realment... o potser és que realment somnio que et conec... però si jo no recordo els meus somnis, és que no somnio? I llavors... què passa amb el meu "món real"??? Buf Joan...
de fet, el que ens fa vius és la capacitat de somniar.
I jo... vaig anar al cinema amb tu o només ho somiava? I quantes vegades ho somiava? I en quin món estava el cinema? Sigui real o no, la lluna em fa l'ullet... Feliços somnis!
Per cert, l'amic Miquel... perquè recomana el que no ha llegit? És que ho somiava? (hi, hi!)
He vingut seguint el rastre de Màrius Torres, però mn'havia pedut aquest apunt i m'ha agradat recuperar-lo.
No he vist la peli, però em sembla que val la pena veure-la! Si la peli em fa desbocar les neurones com a tu, ja estaré contenta!
És que a mi, Carme, les neurones se'm desboquen de seguida.
Publica un comentari a l'entrada