moment ingràvid



Un astronauta versiona Bowie a l'estació espacial internacional.
Centenars de quilòmetres a sota, la Terra, convulsa,
plena d'esperances i desesperances,
orbita lleugera com fan tots els astres.
L'astronauta sura ingràvid i pensa només en que res no falli
mentre centenars de quilòmetres a sota
provem de trobar camins per subsistir.
Per la finestreta de l'ISS, l'astronauta no ens veu,
de tant minúsculs com som,
grumolls estel·lars de sentiments i pensaments que,
centenars de quilòmetres per sota,
tanquem els ulls uns moments i somniem, ingràvids,
que tot va bé, que res no falla, que tot és perfecte.

PLANS DE FUTUR

fractal agafat de la xarxa

Article publicat al diari digital El Portal Nou

Ens podem quedar asseguts a la butaca lamentant-nos de la dissort que ens toca viure: una realitat que pintava bé i que ara es veu retallada per totes bandes. De la butaca estant podrem maleir tothom: polítics, banquers, aquell veí que té feina, funcionaris, subsaharians... Podem quedar-nos quiets, amargats,  sense fer res, veient com les coses passen, al capdavall ens morirem igual! Però podríem fer una altra cosa ben senzilla: treballar per un futur millor. Aquest futur és a les nostres mans i, això si, treballar-hi implica aixecar el cul de la cadira i prendre decisions, perquè sempre hi ha algú que en pren, de decisions, i no prendre’n implica acceptar les dels altres sense qüestionar-les.

Molts ciutadans de Catalunya, dels de tota la vida i dels que han vingut d’altres indrets tot cercant un futur millor (us sona, el concepte?), habitants d’un territori amb unes arrels mil·lenàries, amb unes maneres de fer i de pensar determinades, amb un idioma propi, amb una manera pròpia d’interpretar el món, amb una força immensa per sobreviure com a nació,  hem arribat a la conclusió que en la història no hi ha res estàtic, que tot es pot qüestionar i que la realitat de cada moment obliga a prendre decisions amb l’única finalitat de construir un entorn (natural, social, econòmic...) que garanteixi la pervivència i la qualitat de vida dels nostres descendents per tal que puguin desenvolupar tot el potencial que, com a humans, tenen. Aquesta raó de ser implica, de vegades, trencar algunes cadenes que, tot i que rovellades i malmeses, encara empresonen aquest anhel de progrés, entenent com a progrés ser millors i ser feliços.

Com a catalans, és a dir, com a copartícips d’aquesta comunitat humana amb maneres de fer compartides, tenim l’oportunitat històrica  de deixar enrere les lamentacions, de deixar de fer-nos peneta i tenim el privilegi de reconstruir un país en el qual tot pugui ser nou, pensat i debatut entre tots (Catalunya sempre ha estat una nació de pactes, Castella, per contra, ha imposat el “derecho de conquista” i la força de les armes i no ha sabut conviure mai amb cap minoria). En la nova Catalunya independent (d’Espanya, no del món!) tot podrà, haurà, de ser nou: des del sistema electoral i de representació política fins al model productiu passant pel model energètic i acabant pel sistema de valors morals. Nou no vol dir producte d’una revolució, sinó d’una evolució constant, amb aportacions de tothom, en un procés de canvi que pot allargar-se uns pocs anys. Un sospir.

La societat actual ja és global i les estructures dels estats-nació, com ara Espanya o França ja no són eficients. Fa un temps, l’ONU va crear un índex de desenvolupament humà, és a dir, un indicador dels països del món en els quals es viu millor. Dels deu primers, vuit són de la UE i, dels vuit, set han estat independents durant el segle XX, set tenen una llengua petita i set són de la mida de Catalunya. Territoris fets a la mida de les persones on les persones són el més important. Catalunya serà el vuitè.

Ens podem quedar asseguts al sofà, lamentant-nos mentre insulten la nostra intel·ligència amb poca-soltades i amenaces sense arguments. Mirant una pantalla de falsos colors perquè no tindrem coratge de mirar als ulls als nostres fills i dir-los: “sabeu? us hauríem pogut deixar un món millor, però, xiquets, és que ens va fer mandra prendre les decisions correctes”.

des de la presència

foto: Joan

Sento l'absència com un dolor infinit,
embolcallat en la solitud de la penombra,
però el camí pedregós es fa feixuc,
amarg i dolç, com la cançó de l'esperança.
Tanco els ulls i us veig a tots, us sento
com granets de sorra en la platja daurada
plena d'estels que fan l'ullet, des de la penombra
i il·lumineu els passos perquè no es perdin.
Des de l'enyor de les càlides converses
encenc l'estel, el far, la veu
i respiro, encara, i us saludo.


Alegries

En la cultura d'un país hi ha sempre noms que se signifiquen, per bé o per mal. Són al capdamunt d'una piràmide que se sustenta sobre les espatlles d'una ingent massa de noms anònims sense el treball dels quals la cultura, la CULTURA, no existiria. La Rosabel Bofarull, la Sílvia Güell, la Rosa Carbó, el Lluís Arrufat i els alumnes de l'Escola Municipal de Música de Valls i els de l'institut Serra de Miramar, també de Valls, són d'aquests que, des de fa una pila d'anys, estiren d'aquest carro, amb el sobre-esforç que, sobre les seves mai prou valorades feines, això significa. De fa anys  que proven de fer arribar el gust per la poesia a les noies i nois, el gust pel treball i el gust per compartir aquest treball amb els altres. Enguany han tingut a bé d'usar el meu "Llibre d'Oracions" per a tal fi. Els alumnes de l'escola de música ha compost partitures inspirades en els versos del llibre i els alumnes de l'institut els han recitat. Com que ni Generalitat ni Ajuntament es van posar d'acord per cedir l'espai que s'havia requerit, el primer recitat es va haver de fer a la sala polivalent que l'escola pública Eugeni d'Ors va cedir per a l'ocasió. L'altra sessió, restringida per als alumnes de l'institut, es va poder fer al Teatre Principal. Les altres dues es van fer a Tarragona, en l'íntim i agradable espai del Cafè del Metropol. No cal dir, content i emocionat de poder apropar la poesia a xiquets i xiquetes tan joves i agraïdissim als professors, no tant per la part que em toca sinó, ja ho he dit, per la feina tan subterrània, però tan important que fan per tal que aquesta pluja fina de la cultura vagi impregnant aquests esperits tan joves i amb tant de futur. 
Us deixo amb una petita selecció d'imatges fetes perla Rosabel (o la Sílvia, o la Rosa...)









dones



Val la pena que el missatge no s'oblidi, encara que ja no sigui el dia  perquè, de fet, el dia és cada dia.

un vers de la memòria




He trencat el vidre del passat
i he recordat:
em tenies assegut a la falda
i et mirava.
Em feies arri arri tatanet
mentre el cigar es consumia
en el besllum d’un dia d’estiu.
L’estiu següent ja no hi eres,
però no me’n recordo.
La finestra si,
i el paisatge que es va buidar.
El fum del cigar encara hi és,
quaranta-set anys després
i he recordat de sobte,
entre una llàgrima fugissera,
que em feies arri arri
i jo reia, admirat que  fossis real.
I m’abraçaves.
O m’ho imaginava?

caminem, que no és poc


En el fons, també és poesia, perquè la poesia és esperança

existim?


La pregunta és: existim?
A través del vidre translúcid dels meus ulls
veig una vasta extensió de terra roja i aspre,
com la placenta que queda després d’haver parit.
Sense mirar flairo amb ànsia la realitat:
flairo boscos efímers de fets quotidians,
flairo racons de barris tranquils amb gent feliç,
flairo onades d’aire amb gust de matèria,
de noies perfumades i nois esbojarrats,
de gats grassos i gossos abaltits.
Faig un gran glop de cosmos,
escuro el got nocturn i llunàtic
i em distrec escoltant una cançó divertida.
Miro la realitat de fit a fit i trobo la resposta:
existim?

El país que vull

EDUQUEU-VOS I SEREU LLIURES

ASSOCIEU-VOS I SEREU FORTS

ESTIMEU-VOS I SEREU FELIÇOS

Ferrer i Guàrdia

Gandesa. Foto Joan

Els desitjos per a l'any vinent

salutació de Nadal


Siguem tots benvinguts al solstici!
Saludem-lo caminant tranquils pel carrer
i mirant-nos amb somriures continguts,
invulnerables a les calúmnies
i amb ganes d’abraçar-nos perquè si.
Siguem tots benvinguts al renaixement
de l’ànsia de córrer cap endavant,
tots alhora, deixant la pols enrere,
humilment i sense excuses del passat,
sense enganys ni falsos paranys
de la memòria.
Mirem de cara la llum que neix
seduïts pels dies nous que ens esperen.
La remor de la batalla ja viscuda
s’allunyarà i es dissoldrà en la història,
ho noteu?
Ja som nous en un any nou sense ombres,
en un any nou de pàgines blanques
que esperen  les lletres de la llum que torna.
La veieu?


Us deixo amb l'acompanyament de la música, omnipresent sempre.
Bon Nadal. Bones festes. Noteu la llum?