Andròmeda

     


Espai.
Estrelles. Estrelles. Estrelles.
Planetes i planetes
i cometes
i forats negres.
Distància. 
Silenci.
Espai.
Andròmeda.

Mentre escolto el mestral
i els arbres se sacsegen,
l'espai!
Andròmeda
una de les mil milions de galàxies.
Segur que algú ens mira.
Segur que algú escriu
al recer d'una habitació
mentre escolta el vent
i sent com se sacsegen els arbres.
Com seran, els arbres, a Andròmeda?

encara hi som








foto: Jordi Bofarull


Avui hem fet cua, una més, per autoinculpar-nos. Després, al vespre, he llegit alguna de les coses que han dit, ens els seus discursos de final d'any, alguns presidents autonòmics (el del País Valencià, el d'Extremadura...). Mai m'havia sentit tan llunyà, d'aquelles persones i de l'Espanya que representen. Eren com veus llunyanes de paisos estranys. Com si estiguessin lluny, enrere, aferrats a un tronc que sura en una tempesta que ja ha ensorrat el vaixell. Cridant, lamentant-se, ofegant-se en la història. Aquest matí m'he sentit partícip d'una comunitat que vol un país nou, millor, amb futur. Malgrat les contradiccions i les cagades històriques que hem comès els catalans, hem tirat endavant inexplicablement. Quan ja fa segles que hauríem d'haver desaparegut, encara hi som. Fent cues en un jutjat per dir: si, jo vaig gosar votar perquè vull deixar de ser imbècil.


Com sempre, els astres ens són fidels
i ens fan arribar la llum que tant ens cal.
Silents, decoren els carrers de fred
i canten al·leluies amb veus delicades
car torna a flamejar la vida càlida
en llars necessàriament arrecerades.

Com sempre capgirem l’ordre establert
per seguir la vida dels passos naturals
i ens tornem amables i ens saludem
i compartim mirades i abraçades
malgrat tot, malgrat l’oratge incert
que maldestre ens voldria desolats.

Però, com sempre, ens mantenim ferms
i orgullosos ens mirem i somriem
per demolir la paret de les angoixes.
Ens tenim a tocar per progressar
eteris en la llum, triem els camins de l’aire
hereus com som dels colors d’un altre demà.


Feliç i càlid Nadal a tothom

persistència?

foto pròpia d'una paret del meu poble

Ei! Jo també!
Però tu, qui ets?
Déu que supura per les parets?
L'ombra d'un fantasma?
L'essència d'algú que volia sobreviure
a l'existència limitada que ens és donada? 
Em fa gràcia imaginar-te,
dalt d'una escala, perpetuant-te,
cridant al futur que ets,
anònim com tots
quan la sorra del rellotge s'esgota
i només deixem un petit rastre de molles
que es dissipen en els records de les persones.



Fa tants dies que no escric un poema
que tinc por d'haver perdut les paraules.
Pel camí he escoltat músiques melangioses
i he vist com s'escola i desapareix la vida
dels cossos que havien estat potència pura.
És dur i inevitable.
El riu flueix aliè al murmuri de les converses,
dels contes explicats en el càlid cau del llit
a mitja nit arrecerada.
Refresco mots rovellats per refer els versos.
El riu segueix i en ell seguim
escurant el nostre segment de vida
amb l'avidesa de l'esperança de perdurar
en la memòria de la petita història quotidiana.

MÚSICA!



Per fi! Per als que no podem viure sense escoltar música, però ens és negada la capacitat de llegir les notes d'una partitura, ha arribat l'eina! Podem veure la música, podem veure com les mans premen les tecles, els temps, els silencis... N'hi ha moltes. o us perdeu Mozart, entrareu al seu cervell i al·lucinareu  en colors.





el lladre de cares


he trobat aquesta bellesa i m'agradaria compartir-la amb valtros.



silenci?


Ofegat en la saliva dels mots erectes
esgarrapa l’òxid de la sang per sobreviure
amb urpes d’acer i argila desfeta.
Cec i sord s’ofega en un oceà de preguntes
sense sentit, sense resposta, sense final
i erra perdut sota fanals apagats
en la diàspora de les hores buides
embogides i dissoltes en la boira.
Busca paraules, però les oblida.
Contempla la vacuïtat urbana,
el parpelleig dels neons de colors,
el so dels clàxons, dels motors,
l’olor de plàstic dels perfums sintètics.
Busca paraules on no n’hi ha.
Busca llum on no n’hi ha.
Busca aire, però no en troba.
El cel es buida.
Cau a l’infern del silenci.
Crida.

he arribat a casa



Digue’m coses com si la nostra història
fos com una pel•lícula de Hollywood.
Digue’m que els meus ulls són profunds
com són profunds els oceans,
que els meus cabells fan olor de blat
i les meves mans són carícies perfectes.
Digue’m que soc jo i ningú més
mentre t’allunyes i et fons en la boirina
dels molls feréstecs i foscos del port.
Digue’m que potser demà, o demà passat,
que algun dia estarem junts per sempre,
però encara no, que la vida no és una presó
tot i viure sota el fred cel dels estels.
Digue’m que la pel·lícula encara és llarga,
que tot just acaba de començar,
que encara fan els anuncis, els tràilers,
que la gent encara fa cua a la porta del cine,
que encara s’han de pensar si van al cine
que no saben què faran, avui al vespre.

Digue’m fluixet, a cau d’orella, que potser...

som un poble amb imaginació


En un dia com avui, així que he vist la foto, no ho he pogut evitar