fractal agafat de la xarxa
Article publicat al diari digital El Portal Nou
Ens podem quedar
asseguts a la butaca lamentant-nos de la dissort que ens toca viure: una
realitat que pintava bé i que ara es veu retallada per totes bandes. De la
butaca estant podrem maleir tothom: polítics, banquers, aquell veí que té
feina, funcionaris, subsaharians... Podem quedar-nos quiets, amargats, sense fer res, veient com les coses passen,
al capdavall ens morirem igual! Però podríem fer una altra cosa ben senzilla:
treballar per un futur millor. Aquest futur és a les nostres mans i, això si, treballar-hi
implica aixecar el cul de la cadira i prendre decisions, perquè sempre hi ha
algú que en pren, de decisions, i no prendre’n implica acceptar les dels altres
sense qüestionar-les.
Molts ciutadans de
Catalunya, dels de tota la vida i dels que han vingut d’altres indrets tot
cercant un futur millor (us sona, el concepte?), habitants d’un territori amb
unes arrels mil·lenàries, amb unes maneres de fer i de pensar determinades, amb
un idioma propi, amb una manera pròpia d’interpretar el món, amb una força
immensa per sobreviure com a nació, hem
arribat a la conclusió que en la història no hi ha res estàtic, que tot es pot
qüestionar i que la realitat de cada moment obliga a prendre decisions amb
l’única finalitat de construir un entorn (natural, social, econòmic...) que
garanteixi la pervivència i la qualitat de vida dels nostres descendents per
tal que puguin desenvolupar tot el potencial que, com a humans, tenen. Aquesta
raó de ser implica, de vegades, trencar algunes cadenes que, tot i que rovellades
i malmeses, encara empresonen aquest anhel de progrés, entenent com a progrés
ser millors i ser feliços.
Com a catalans, és
a dir, com a copartícips d’aquesta comunitat humana amb maneres de fer
compartides, tenim l’oportunitat històrica
de deixar enrere les lamentacions, de deixar de fer-nos peneta i tenim
el privilegi de reconstruir un país en el qual tot pugui ser nou, pensat i
debatut entre tots (Catalunya sempre ha estat una nació de pactes, Castella,
per contra, ha imposat el “derecho de conquista” i la força de les armes i no
ha sabut conviure mai amb cap minoria). En la nova Catalunya independent
(d’Espanya, no del món!) tot podrà, haurà, de ser nou: des del sistema
electoral i de representació política fins al model productiu passant pel model
energètic i acabant pel sistema de valors morals. Nou no vol dir producte d’una
revolució, sinó d’una evolució constant, amb aportacions de tothom, en un
procés de canvi que pot allargar-se uns pocs anys. Un sospir.
La societat actual
ja és global i les estructures dels estats-nació, com ara Espanya o França ja
no són eficients. Fa un temps, l’ONU va crear un índex de desenvolupament humà,
és a dir, un indicador dels països del món en els quals es viu millor. Dels deu
primers, vuit són de la UE i, dels vuit, set han estat independents durant el
segle XX, set tenen una llengua petita i set són de la mida de Catalunya.
Territoris fets a la mida de les persones on les persones són el més important.
Catalunya serà el vuitè.
Ens podem quedar
asseguts al sofà, lamentant-nos mentre insulten la nostra intel·ligència amb
poca-soltades i amenaces sense arguments. Mirant una pantalla de falsos colors perquè
no tindrem coratge de mirar als ulls als nostres fills i dir-los: “sabeu? us
hauríem pogut deixar un món millor, però, xiquets, és que ens va fer mandra
prendre les decisions correctes”.
