la llum de la boira

foto: Joan

         

                                                         M’he avesat a la llum de la boira.

                                                         La llum de la boira és dolça
                                                         i amaga l’ombra del teu cos
                                                         com l’ombra que neix de la llum
                                                         de la lluna. La llum de la lluna
                                                         neix blava i l’ombra del teu cos
                                                         s’hi amaga com un somni perdut
                                                         en un món amb forma de boira.
                                                         La boira té forma de llum blana
                                                         com la llum de la lluna endormiscada
                                                         que llisca ingràvida entre la boira.
                                                         M’he avesat a la llum del teu cos.
                                                         La llum del teu cos és melosa
                                                         i l’ombra de la lluna s’hi passeja
                                                         amagada en la llum blana
                                                         de la teva pell ingràvida,
                                                         en el vel de boira que t’envolta,
                                                         en l’ombra blava del teu cos
                                                         pels paisatges neulosos,de llum
                                                         i de lluna.



10 comentaris:

fanal blau ha dit...

Joan,

la llum de la boira és especial...
Aquest poema és bellament sublim. Sense dubte un dels millors poemes que he llegit darrerament.

Joan Guasch ha dit...

Gràcies fanal! De fet és un poema que estava esperant la foto addient, que vam trobar el dia de reis per les Terres de l'Ebre, amagades sota un oceà de boira impenetrable.

Galionar ha dit...

Joan, aquest poema és especialíssim per a mi perquè reflecteix un sentiment, una situació personal idèntica a una de les experiències més boniques que he viscut mai. Per això, amb el teu permís, el publico també al meu bloc, indicant-ne clarament la procedència.
Gràcies per tanta bellesa i una forta abraçada.

Cèlia ha dit...

I quan s'aixecava la boira, la llum del sol tot ho inundava...

montse ha dit...

Aquesta boira penetra en la intimitat i fa gran el poema.
Felicitats!!!

Carme ha dit...

Totalment d'acord amb els dos comentaris de la Fanal blau i Galionar... preciós, per emmirallar-s'hi, en llums de lluna i ombres blaves.

novesflors ha dit...

Efectivament, la llum del sol és esplèndida, però la llum de la boira, que és la que ens acompanya sovint, és dolça.

Joan Guasch ha dit...

Sabeu què passa? Que a la meva comarca gairebé mai no hi ha boira, només escadusserament algun dia de tardor en circumstàncies especialíssimes, per tant, quan te la trobes i t'hi endinses, les sensacions són del tot especials, el món esdevé petit, els sons desapareixen, fins i tit les olors són diferents. M'alegro que la boira del poema hagi fet brollar aquestes sensacions que tan bé sabeu expressar.

Cèlia ha dit...

Ja tinc ganes que facis algun poema amb el mestral de fons! Pot ser molt interessant perquè el vent de dalt sí que ho embolcalla tot!!!

Jordi Solà Coll ha dit...

Cos i lluna, llum i ombra... blau i boira... l'existència suggerida d'un cos, que és com un astre: la claror del teu camí... Esplèndids
els darrers versos del poema.

I jo, que he arribat al teu blog a través de la claror i la boira... Felicitats!