Pols i gas a la nebulosa Carina. Imatge del Hubble. Nasa.
A la velocitat de la llum, tots estem connectats, estem arribant al final d’un cicle.
Som una espècie molt jove, però...
àvids per consumir sense límits uns recursos que el Planeta no ens pot donar
estem abocats a caminar pel polsegós camí de l’extinció.
Dolorosament apagarem la flama que hem encès en tan sols uns mil•lennis,
la llum que ens havia d’ajudar a ser la ment del cosmos que ens hostatja!
La culpa, però, és nostra:
No som capaços de canviar.
No som capaços de triar els líders adequats
(només triem aquells que repeteixen models caducs, obsolets, cecs)
No som capaços de descobrir i contemplar la bellesa que ens envolta,
de la qual formem part perquè som bells
som bells quan caminem, quan xerrem amb als altres, quan juguem amb els menuts, quan ens mirem als ulls i somriem, quan juguem a fet i amagar, quan fem un petó de bona nit, quan acaronem una cabells, quan construïm somnis, quan estimem...
Però a sota dels peus hi tenim una colossal muntanya d’escombraries
i tot és a punt per ser el planeta només dels bacteris i els insectes.
És una llàstima! El cosmos es quedarà sense uns ulls que l’admirin,
que provin d’entendre’l,
que hi dialoguin.
Som una espècie molt jove,
Som una espècie molt jove,
massa jove.
Lluïm amb una gran intensitat, però no en controlem els mecanismes.
Per això, els savis diuen que estem abocats a repetir l’alta Edat Mitjana,
i fins i tot pot ser que tornem a mirar el cel nocturn des de les cavernes
i ens tornem a preguntar quins déus estranys són aquells que,
des del firmament,
ens fan l’ullet cada nit .
Però, tossuts com som, un a un perseguim encara el somni,
un a un busquem racons bells, cims alts per mirar el futur,
per anar-hi.
per anar-hi.
Escoltem els savis, que n’hi ha,
ens encarem com podem als mals líders (potser és que no en necessitem?),
ensopeguem i ens aixequem i donem la mà als que no tenen forces
i empenyem, tossuts com som, als nostres descendents cap el futur
perquè el futur és aquell somni màgic que teníem quan vèiem els estels que ens feien l’ullet des d’un llunyà firmament nocturn i ens fitaven:
que no veniu? Estem esperant que us desperteu!
Obrim la porta d'un altre cicle, d'un altre any, de tota una constel·lació de promeses i desitjos.
Tanquem els ulls. Sentim el cosmos. Sentim el cor del planeta, que som tots.
Us allargo les mans, el cor i un somriure per desitjar-vos un bon cicle vital, un bon any de desitjos acomplerts i que la pols del camí no ens impedeixi de veure la màgia del futur.
3 comentaris:
Obrim la porta a un any més, però no crec que canviem gaire.
Bé individualment potser sí, alguns, però col·lectivament... sembla impossible.
Però malgrat tot, ens allarguem les mans, i compartim somriures.
I intentarem preservar la màgia, tant com podrem.
Que tinguis molt bona entrada d'any, Joan!
Bon any Joan, perquè malgrat les teves paraules tristes ets un gran optimista!!! Quina música més maca, quina nit tan plena d'estels!!!! Un petó!
Som tossuts Joan, segur que juntant totes les forces i energies positives camimen cap a un món millor!!
Publica un comentari a l'entrada