vespre


                                 foto agafada de la xarxa

Ombres blaves es belluguen pels túnels dels carrers. Lentament. A dos pams del terra. Asseguda sota el plataner de la plaça les mires, però no t’espantes. Tampoc somrius. Has fixat l'esguard entre l'infinit i el no-res mentre l'aire foscant juga amb els teus cabells. Els falciots es passegen per l'horitzó de ponent i es retallen quasi immòbils en un fons blau, morat i rosa. Els carrers travessen una boira densa i les ombres s'hi deformen, creixen i migren en colors que l'estratosfera pinta a l'escuma de les onades del mar. Tanques els ulls amb dolcesa, com si dos pètals de rosella caiguessin per un laberint de somnis. Esdevens una ombra més, quieta en el regne de la quietud. Una òliba, silenciosa abandona les oliveres perquè té ganes de perdre's pels ravals de la ciutat i esdevenir una altra ombra, un altre fantasma anònim. La negror l'engoleix i un imperceptible aroma d'herba seca sura al teu voltant. T'estremeixes quan el primer estel de la nit et fa l'ullet i t'incita a navegar pel cosmos. Es reinicia el teu domini anhelat. Abandones  l'aixopluc i et passeges per les constel·lacions, enamores poetes, generes tempestes de passions, cristal·litzes amors, pareixes nadons... Sempre silenciosa i blanca com un fantasma

9 comentaris:

Carme ha dit...

Quina inspiració... ella és la musa i protagonista a la vegada? És un escrit molt bonic, molt dolç.

Bona nit, Joan.

fanal blau ha dit...

Joan,

quina declaració amorosa i transparent per una lluna.
Un somriure per a tu i per a ella.
Deu ser que us teniu el cor robat i ens el robeu amb aquesta poesia.
Tinguis i tingueu molt bon cap de setmana!

Joan Guasch ha dit...

sinzerament, no recordo si, quan ho vaig escriure (és un text molt antic d'un recull del qual n'aniré rescatant bocins)pensava el la lluna inspiradora. El cert és, però, que en tornar-lo a tenir entre mans, la imatge d'aquesta lluna que tnia guardada de feia temps, m'ha vingut reiteradament a la memòria. Per tant puc dir que sí, que la lluna m'ha segrestat el pensament i s'ha fet seu el poema (prosa poètica).

Galionar ha dit...

Com te l'has d'estimar, a la lluna, Joan, per haver-li escrit un text tan meravellós! Ets poeta sempre, en vers i en prosa.
Una abraçada i bon diumenge!

novesflors ha dit...

Que bonic! Que bonic! Vindré més vegades a rellegir-ho.

Centdesitjos ha dit...

He de dir que mentre l'estava llegint, ha passat pel carrer, un cotxe de propaganda electoral... un cotxe amb la música del PP a tot drap... (ho sento Joan... ;^), així que l'he deixat, me n'he anat i després hi he tornat. No podia deixar que s'espatllés el moment màgic que estava tenint...
I com preveia... m'ha encantat, amb les teves paraules, hipnotitzes...

Cèlia ha dit...

Com m'has fet plorar mentre volava pel cosmos! M'has fet amagar en un estel petitó fins que se m'ha passat aquesta plorera!!!!

Joan Guasch ha dit...

Sou unes persones encantadores. La meva intenció no era la de fer plorar, espero que hagi estat d'emoció, perquè la lluna no és mai trista.

Jesús M. Tibau ha dit...

passejar pel firmament desperta la imaginació; passejar per les teves paraules, també.