conduint de nit per la ciutat

La ràdio xiuxiueja un violí, finet, finet, que esborra el silenci dels carrers sense ningú. Condueixo d’esma travessant taques de llum endormiscades. La ràdio emet malenconia i penso en les hores passades, i en les que vindran. I en el present: Un magribí seu sota l’ampit de la porta; mira el terra amb mirada grisa. El bar de la plaça llueix amb un penjoll de fanalets i d’espelmetes. La gent xiuxiueja sota el plataner. Un home fuma amb neguit  davant de l’hospital. El perdo retrovisor enllà, però li he pogut veure una història als ulls. L’ombra d’un gat travessa el carrer, per sort vaig molt a poc a poc. El gronxador de la plaça es balanceja. L’aire és tebi. Les quatre palmeres de la rotonda semblen els plomalls d’un pastís.  El bar següent és buit. Mitja lluna somriu teulades enllà. Hi ha nits que són silenci, nits sense temps, com si el planeta fos un viatger solitari i la la vida dringués com un ramet de pluja plàcida. Ara la ràdio és una veu vellutada que convida a anar més enllà del desig dels somnis. Perquè els somnis, com la música, ens xiuxiuegen a cau d’orella tot allò que podem ser. M’adono que no vaig enlloc. Que no sé on soc. M’aturo i miro parabrisa enllà: en el silenci, un semàfor en verd indica la incertesa d’una cruïlla.

5 comentaris:

Carme ha dit...

Un moment col·leccionat, ens l'expliques d'una manera molt maca, ens transmets les teves sensacions.

novesflors ha dit...

Tots els camins són incerts, i les cruïlles, encara més. Per sort tenim la música que ens acompanya.

Cèlia ha dit...

De vegades ve de gust els carrers sense ningú i, de vegades, tot al contrari, els voldries plens de primavera!

Galionar ha dit...

La música i les teves paraules semblen nascudes per enllaçar-se mútuament i ser una mateixa cosa. Els teus mots són capaços de transportar-nos a cadascuna de les històries que ens expliques a dins del teu bocí de nit. Una meravella.

Dafne ha dit...

Entre el so del quartet i les teves paraules, provoques una explosió de sentiments, que de vegades romanen solitaris, però de cop i volta, algú els desperta, i fa que els compartim.