un dia normal

foto agafada de la xarxa
Has vist com la mà de l’aurora acarona les sines de les muntanyes? Fina com una teranyina de seda s’allargaaaassa feixuga, es desperesa i es dispersa fins que es dissol i desapareix i es transforma i apareix el sol i tota la llum i tota la força i tots els passos de la gent desperta i tota l’angoixa desapareix perquè tornen els somriures i tothom se saluda pels carrers i els nens i les nenes s’empaiten i riuen i entren a les escoles (on mestres soferts els ensenyaran coses, però ells no ho saben). Juguen, ves! I els senyors i les senyores caminen amb decisió i a les cantonades els amants furtius se separen sense voler (no els agrada la llum, són estranys!).

 Les hores passen.
Tothom que pot dina, berena... Els nens i les nenes surten de les escoles i s’empaiten. Els pares i les mares els esperen i es miren buscant bocins d’espatlles nues, ulls de somnis translúcids, malucs meandrosos de records adolescents, besos i carícies ficticis, impossibles. L’home que ha posat els carrers, ara encén els fanals i marxa, xano-xano,
cap a la nit.

Cap a la nit el sol fila un teixit subtil de sedes roges i daurades i aboca lava roent als boscos i a les muntanyes.
La seda aèria és efímera com l’alè d’un nadó adormit.
La nit para un llit de llençols nets, transparents, brodats d’estels.
El sol dorm un son incert.
La lluna el bressola i li canta i li fa un petó a la galta. Apaga el llum i marxa vestida de nit, vestida de misteri, a viure l’existència plena: Fa reviure als amants furtius que es tornen a besar a les fosques dels portals. Fa que les mares i els pares expliquin contes als nens i les nenes que s’arrauleixen llençols endins buscant recer. (Les mares i els pares pensen que això, amb ells, els seus pares no ho feien).
El sol continua dormint.
La lluna  s’ha amagat també en un portal.
Arriba el silenci de cristall, fresc, nítid, estratosfèric.
Arriba el silenci dels passos que ressonen en carrers buits.
Arriba el silenci fi de pluja freda.  El silenci dels gats noctàmbuls. El silenci dels grills perduts en un món d’asfalt.
Arriba un silenci d’absències, de llits glaçats, de racons plens de teranyines, de somnis marcits en la memòria.
Cap a la nit tot s’acaba i tot comença, tot es trenca i es refà, tot s’amaga i tot respira, tot anhela i tot oblida.
El sol... continua dormint.
La lluna torna amb les galtes vermelles i despentinada. Li fa un petó a la galta, un altre. Perd l’esguard i marxa xano-xano, es dissol i mor en un joc de miralls de colors.
El sol es desperesa, badalla, es frega els ulls. El llençol dibuixat d’estels s’ha descolorit. Se’l treu de sobre mentre l’home que posa els carrers  s’afanya perquè avui se li ha fet tard i no voldria pas que algú prengués mal degut a la seva ineficàcia.
foto agafada de la xarxa


La mà de l’aurora torna a acaronar les sines de les muntanyes i el sol reapareix entre la fina teranyina de color.
Se sent olor de pa torrat i de cafè. Sons de primers passos, de peus que s’arrosseguen, de cants d’ocells matiners, de converses lentes. Se sent el dring de les culleretes de cafè que giravolten ensonyades encara dins dels seus recipients de porcellana. Se senten badalls i converses somes. Les notícies de la ràdio. Uns dibuixos a la tele. L’aurora es dissol i desapareix i es transforma i apareix el sol i tota la llum i tota la força i tots els passos de la gent desperta i amb amplis somriures tothom se saluda pel carrer i els nens empaiten les nenes i entren rient a les escoles on els esperen mestres i llibres i pissarres netes i el pati amb porteries de futbol (que l’atrafegat conserge va pintar fa poc amb ratlles blanques i vermelles, com els senyals de les pistes d’aterratge dels aeroports).



foto Nasa
El sol va teixint el mantell daurat. La lluna no hi és, s’espera amagada darrere la teranyina de la seda de l’absència. La lluna canta fluixet una cançó de bressol a l’home que posa els carrers, assaja versos per sorprendre els noctàmbuls, prepara vestits de nit per seduir els habitants dels estels i dels planetes. La lluna s’endormisca entre núvols platejats, aliena a l’enrenou que el sol ha desfermat sobre la terra. Sobre la terra tot es remou, tot es desplaça, tot reneix i creix i s’endolceix amb el pas del temps incorpori. Sobre la terra corren els rius de la sang de l’existència.
                                                        
                                                                                               

7 comentaris:

Dafne ha dit...

Tant temps fora, i arribes amb una força que emociona. M'he quedat meravellada, entre el sol, la lluna, els estels, l'home que posa els carrers...
Hauria seguit llegint, i llegint; així, que ho espero!!!

Galionar ha dit...

Resto embadalida sota l'influx de la màgia d'aquesta prosa poètica de qualitat sublim. Estem davant d'un nou llibre amb bocins com aquest, Joan? Espero que sí.
I de fet, si les nostres preocupacions quotidianes ens permetessin ser conscients del que passa al nostre entorn, podríem gaudir en pròpia pell de tot això que ens expliques en la teva contemplació. Saber copsar la bellesa enmig del caos de les nostres vides: tot un art que només algunes persones tenen el privilegi de saber fer.
Una abraçada!

rosana ha dit...

Un dia normal contat per tu es transforma en un dia especial. M'agradaria passejar-me dins d'aquest dia que has descrit.

Joan Guasch ha dit...

potser és un món ideal,un parèntesi, dins del brogit del temps present. De bocins com aquest sempre n'hi ha una carpeta en algun racó amb ganes de veure la llum.

novesflors ha dit...

Quina preciositat d'escrit, poètic, màgic, quotidià i alhora imperible.

Carme ha dit...

Encisador, aquest text, Joan!

Cèlia ha dit...

Per tercera vegada deixo el meu somni d'admiració!