Fractal. Imatge agafada de la xarxa
L’aire ascendeix.
Em sento feliç.
L’aire és càlid.
Tanco els ulls.
Em sento infinit.
L’aire perdura.
L’aire és etern.
Em sento aire.
Sóc aire pur.
Només aire.
Ascendeixo en
l’aire.
Ascendeixo com
l’aire.
Em dilueixo en
l’aire.
Desaparec en
l’aire.
Acarono la teva
pell infinita.
No em veus,però em sents.
Tanques els ulls.
L’aire t’esbulla
els cabells.
Somrius a l’aire.
Et sents feliç.
Et sents
infinita.
Desapareixes en
l’aire.
Ens retrobem
entre l’aire.
Ens barregem en
l’aire.
Ens dissolem en
l’aire.
6 comentaris:
Abans que res, demano disculpes a les persones que vàreu comentar el post anterior ja que els comentaris es van guardar on no tocava i no els he vist fins avui. La vida pròpia del món virtual.
M'has fet recordar una cançó de Mecano ;)
Tu creus que si el recito i el recito, també em sentiré aire?
No hi perdo res per provar-ho, oi?
Gràcies, Joan! Un poema engrescador i optimista!
Quina alenada més bonica...
ostres! Doncs mira que jo Mecano no és que els hagi escoltat gaire.
Carme, potser si que ha quedat una mica com un mantra. Potser també ho provaré! ;-)
Una alenada, si, que hem de respirar fondo perquè necessitarem estar ben oxigenats en els temps (interessantíssims) que vindran.
De vegades sí que em sento infinita, dissolta, diluida, barrejada, desapareguda, retrobada... però ho atribuia més aviat a la menopàusia! (hi, hi!). Però ara ho recitaré també com un mantra a veure si passem aquesta adolescència!
Publica un comentari a l'entrada