divendres, 20 de juny del 2014

he arribat a casa



Digue’m coses com si la nostra història
fos com una pel•lícula de Hollywood.
Digue’m que els meus ulls són profunds
com són profunds els oceans,
que els meus cabells fan olor de blat
i les meves mans són carícies perfectes.
Digue’m que soc jo i ningú més
mentre t’allunyes i et fons en la boirina
dels molls feréstecs i foscos del port.
Digue’m que potser demà, o demà passat,
que algun dia estarem junts per sempre,
però encara no, que la vida no és una presó
tot i viure sota el fred cel dels estels.
Digue’m que la pel·lícula encara és llarga,
que tot just acaba de començar,
que encara fan els anuncis, els tràilers,
que la gent encara fa cua a la porta del cine,
que encara s’han de pensar si van al cine
que no saben què faran, avui al vespre.

Digue’m fluixet, a cau d’orella, que potser...

9 comentaris:

fanal blau ha dit...

Llegir-te ara de matí, trobo que ajudarà a fer, el dia d'avui, un dia esperançador.

Joan Guasch ha dit...

Uuuuf, Fanalet! Quanta responsabilitat! Però, si, l'esperança és un oceà que no s'acaba mai, per sort.

novesflors ha dit...

Els "potser" sempre ens ajuden.

Joan Guasch ha dit...

I si, els potser, és veritat, deixen sempre oberta la porta de l'esperança.

Galionar ha dit...

Certament, jo també tinc aquesta sensació d'una porta oberta a l'esperança, en llegir el poema. Cosa que no està gens malament per iniciar el temps d'estiu...
Una abraçada!

sa lluna ha dit...

Un poema obert als somnis, a la il·lusió.
Potser ... una paraula que pot dir moltes coses.

Aferradetes i felicitats!!

Carme Rosanas ha dit...

A mi m'agraden molt tots aquests "digue'm" que ens dius. Pot ser que encomani esperança com diuen les amigues que em precedeixen, no dic pas que no, però jo sobretot sento com una mena de reconfort... De consol...

Moltes gràcies, Joan i...
Moltes, moltes, moltes felicitats!!!

Joan Guasch ha dit...

Que en són de boniques i reconfortants les vostres paraules!Si, hem de transitar sempre per camins d'esperança.

Cèlia ha dit...

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

                                                   LLOCS SENSE LLOC                                            XV Premi LA NUNCA de poesia  ...