Ooooops! Vaig en direcció contrària!

                                Mentre dono la volta, fil musical i poesia urbana, per passar l'estona.



El paisatge s’ha tornat gris, com el color dels programes de les teles antigues, que transformaven la realitat en un quadre estàtic pintat de cendra. Sembla mentida com l’hivern buida els carrers. Fins i tot els buida de la llum lletosa dels fanals. Tan sols la claror filtrada per cortines i persianes dibuixa un cel d’estels quadrats en llenços verticals com cascades congelades d’esperances mortes. El paisatge, quatre ombres d’arbres famolencs envoltats de cagades de gos, s’esmicola en la fosca com un grup de fantasmes de mirada perduda, perduts en un món hostil que els rebutja. Dissolt en aquesta solitud glaçada i nocturna miro la cursa que fan els meus peus, avançant-se amb parsimònia l’un a l’altre en una mena de competició sense sentit. El paisatge s’ha tornat gris, com el dolor de la incertesa de les paraules que ens creuem, mirant sempre el terra ple de pols de la buidor. Aixeco nuvolets que enterboleixen el camí amb la opacitat del demà sense visions. Tanco els ulls. Em passes pel costat sense veure’m. Els obro. Tot resta igual.

4 comentaris:

novesflors ha dit...

Jo també dec anar en direcció contrària perquè a hores d'ara tothom (o gairebé) deu estar veient el futbol... He provat de veure la lluna, que deu ser plena, però està tot nuvolat...

Joan Guasch ha dit...

Jo l'he vista sortir, vermella i gegant, i s'anava amagant en un sostre de núvols. I la gent mirant futbol!

Carme Rosanas ha dit...

Jo no veia el futbol, però no estava en situació gaire millor... Amorrada a aquest iPad, com ara. Però vaig tenir un avantatge: com que hi tinc el cel ficat a dins, m'avisa d'algunes coses. Com ara de la lluna plena. Aleshores puc despertar a la realitat i si encara no l havia vist, puc mirar-la. Ahir vaog poder veure-la, però més tard. No pas com sortia grossa i vermella de l'horitzó... Un espectacle que sempre gaudeixo molt i que sempre em sembla excepcional. Ahir me'l vaig perdre.

Trobo que des de Saturn, també ens arriben els teus posts... :)

Si em permets, m'agradaria fer un post al Roda el món i torna al blog, amb el primer retrobament decla temporada... Res atant blocaires perduts a Mart.

Hi ha un altre blocaire que no em va parlar de Mart, però va coincidir amb tu en l'estat letàrgic... També el citaré en una altra ocasió.

Si et ve de gust i només si et ve de gust, pots escriure per al.lusions el teu primer post allà... I si no un comentari... O res ... Com vulguis.

Gràcies i una abraçada. Mos retrobem.

Joan Guasch ha dit...

Sembla mentida com en necessitem de fites, les persones! Gràcies, Carme.