silenci?


Ofegat en la saliva dels mots erectes
esgarrapa l’òxid de la sang per sobreviure
amb urpes d’acer i argila desfeta.
Cec i sord s’ofega en un oceà de preguntes
sense sentit, sense resposta, sense final
i erra perdut sota fanals apagats
en la diàspora de les hores buides
embogides i dissoltes en la boira.
Busca paraules, però les oblida.
Contempla la vacuïtat urbana,
el parpelleig dels neons de colors,
el so dels clàxons, dels motors,
l’olor de plàstic dels perfums sintètics.
Busca paraules on no n’hi ha.
Busca llum on no n’hi ha.
Busca aire, però no en troba.
El cel es buida.
Cau a l’infern del silenci.
Crida.

3 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Jo també cridaria, però no ho faig...

Aquest poema em posa la pell de gallina...

Joan Guasch ha dit...

De vegades cridar allibera. Gràcies pel comentari.

Anònim ha dit...

A mi el silenci m'encanta i m'allibera. No és cap infern!
El canon bestial!