foto pròpia d'una paret del meu poble
Ei! Jo també!
Però tu, qui ets?
Déu que supura per les parets?
L'ombra d'un fantasma?
L'essència d'algú que volia sobreviure
a l'existència limitada que ens és donada?
Em fa gràcia imaginar-te,
dalt d'una escala, perpetuant-te,
cridant al futur que ets,
anònim com tots
quan la sorra del rellotge s'esgota
i només deixem un petit rastre de molles
que es dissipen en els records de les persones.
3 comentaris:
Ara no sabem si persistiran més les lletres wue qui les va posar o sl revés cauran les lletres primer i la seva autoafirmació quedarà en suspens...
Finalment, però com diu el teu poema, no hi ha dubte, serem pols nosLtres imles lletres.
Bona nit, Joan!
Indubtablement les meves lletres també existeixen. Jo, de vegades, també! Un petonet!!!!
Però sí sé que en el record s'hi van deixant cada vegada més inexistències...
Possiblement hi ha molta gent amb aspiracions d'immortalitat, o simplement amb ganes de reivindicar que vol ser tingut en compte... En tot cas, aquelles lletres han servit de llavor per a un bon poema, que sí que existeix, que sí que és real, que sí que val la pena.
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada