dissabte, 27 de gener de 2018

Volia anar fent entrades, per deixar constància del meu pas per les lletres, d'algunes coses que he publicat. Pretenia fer-ho conològicament, però, finalment, ho faré des del més recent. Digueu-li mandra de rebuscar arxius en el caos d'un disc dur recopiat d'un ordinador a un altre. Així, doncs, el més recent és que l'any passat, el 2017, em van seleccionar un conte com a un dels finalistes del premi TINET, un dels premis literaris Ciutat de Tarragona. El va publicar, junt amb el guanyador i tots els altres finalistes, Cossetània Edicions i us en faig un mínim tastet acompanyat de la música que, en certa manera el va inspirar. Perquè sempre hi ha una música al darrera de les paraules, al menys de les meves.

 

PURGATORI


1
Vam quedar que seria quan la tardor confongués els dies i els matins i els vespres fossin oasis arrecerats i les nits es filtressin imperceptibles i semblessin eternes... Però res no és el que vam quedar que seria. L’univers va donar centenars de voltes silencioses sense abandonar la perfecció dels miratges que oscil·len ingràvids entre les cortines del temps i quan la tardor va arribar, ens va confondre la ment i ens va cobrir de fulles caigudes des del silenci de les branques nues. No ens en vam adonar, però el glaç es va presentar a la porta de la nostra existència i el nèctar que nodreix les ànimes espantades va començar a destil·lar un hivern  ple de fantasmes nocturns i sagnants.

2
Volíem crear una mena de romanticisme estèticament nou en el reflex de cada gota de la rosada de l’alba nebulosa. Volíem ser la llavor que prenyés la primavera de llum per deixar de ser el que érem: simples animals abocats a perseguir els instints bàsics. Volíem esdevenir algun ésser especial... Però han passat mil anys i ens desperta el blues de Blade Runner en un món necessàriament nou. En un món de pluja encara més bruta, i freda. En un món de ciutats abandonades i enrunades esquinçades amb destralades de llum difusa que no acaba de venir d’enlloc. Hem passat mil anys letargiats sota terra per despertar en un món enderrocat, encara. Aterrits, escoltem el vent i respirem la pols que el temps ha anat trenant com a cordó umbilical que ens subjecta a un espai ple d’esquelets d’argelagues que havien crescut i mort entre l’asfalt dels carrers abandonats. Hem passat mil anys sense saber que esperàvem i ara, sense temps de pair la derrota,  ja ens reclamen per a un altre combat. La vida s’ha tornat insaciable i inesgotable i ens ha atrapat en la seva enganxosa teranyina. Debades provem de descansar, però sempre en sortim amb una altre grapat de la sorra del naufragi entre les mans.  Esgotats, anem girant cantonades, revolts polsosos després d’interminables trajectes entre les runes de les guerres passades fins que arribem als peus del proper turó i escoltem l’esvalot sorollós de la propera batalla. Una altra derrota? Mil anys més de silenci?


4 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Doncs tan si ho fas en un ordre com en un altre, ens estarà bé.

Ben bé un purgatori la teva història i fins i tot la realitat que vivim.

Esperem que el silenci no duri mil anys més

Gemma Sara ha dit...

Brutal, aquest futur polsegós i depriment, més enllà de Blade Runner...

Joan Guasch ha dit...

Gràcies! Estic temptat de posar el relat sencer, tot i que és fprça més llarg. Veurem.

Cèlia ha dit...

Llegir-te sempre és un plaer. Gràcies! I Vangelis insuperable...