La Isabel Villalba ha recitat molts dels meus versos i en la seva veu han adquirit una dimensió fantàstica. La Isabel, però, va més enllà d'aquesta faceta. Escriu i fa teatre amb els nens de moltes escoles i puc afirmar que el que fa amb els xiquets no té res a veure amb el teatre de  llop i caputxeta. Els fa fer TEATRE. Però no només és això, la Isabel. És escultora i pintora, una manipuladora de materials dins d'un univers personalíssim i emocionalíssim. I emocionantíssim. Està fent una exposició al Vendrell, a la Lira Vendrellenca, i ens ha sorprès amb uns quadres inspirats en bocins de poemes de la Cèlia i meus. Sorprèn com interpreta el significat dels mots, millor dit, com troba significats als mots, als versos i com és capaç de traslladar-los als materials, als colors, a les textures. Els versos es converteixen en simples corretges de transmissió del pensament d'una persona, d'un poeta de nits insomnes, a una tela, a una imatge. Quina sensació més intensa!
Quina sensació més bonica.

9 comentaris:

Cèlia ha dit...

Ho has expressat molt bé, Joan. Uns mots que viuen dins teu i, de sobte, passen a ser viscuts per d'altres. Ja no et pertanyen però en canvi, et despullen... però la sensació que unes sotregades personals facin d'altres sotregades en d'altres persones i que el resultat sigui el que varem veure a l'exposició, és indescriptible!

onatge ha dit...

Felicitats a tots TRES. La fecundació ha estat profunda. El naixement, una meravella.

Una abraçada des del far.
onatge

Joan Guasch ha dit...

Gràcies, onatge, pel comentari. Realment, en l'art, com en tot en aquesta vida, les coses neixen gràcies a la xarxa que entre tots teixim, amb fils més o menys gruixuts, més o menys acolorits, més o menys llargs, però tots imprecindibles.

Carme ha dit...

Joan, acabo d'enllaçar aquest blog. No el coneixia i m'ha sortit buscant una imatge del teu llibre per a fer un post comentari.

L'he llegit a poc a poc i rellegit... Un llibre de tauleta de nit... realment són oracions!

Joan Guasch ha dit...

Serien oracions paganes per als dies de cada dia, per aquells rituals que tots fem i que són l'estructura bàsica de la nostra existència. Gràcies, Carme

Mon ha dit...

Bon Sant Joan felicitats

zel ha dit...

Preciós, senzillament, ai, si en sabés tan sols un bocinet del que en saps tu...

Joan Guasch ha dit...

Gràcies pels comentaris. Quant a saber-ne o no, sempre tinc la sensació que que no, que només hi ha temes i formes que em busquen i es creen a través dels meus dits. Quan miro enrere, a coses escrites de fa temps, penso que es podria haver dit millor. Potser estic marcat per una frase que vaig trobar entre les coses del meu pare (va morir quan jo era petit) i que simplement deia: "sempre hi ha un mètode millor". Ras i curt. A través d'aquesta frase ell perviu en la memòria.

zel ha dit...

I és que hi ha paraules que s'han de saber dir, i només es pot fer bo i sentint-les... Gràcies per ser-hi!