des de la tardor

foto: Joan
 
 Et miro, però no et miro
jugo a fet i amagar
en la pinassa resseca
d’un eixut matollar.
No bellugo ni una escata
però si esguardes bé el meu cos
veuràs el punt lluminós
de la tèbia primavera


9 comentaris:

Cèlia ha dit...

Trobar a la tardor espurnes primaverals és de persona molt observadora i reflexiva, i poètica, és clar! Quin goig llegir-te sempre!

rosana ha dit...

Des de l'ull de les seues ales sembla que ens mira la papallona

Jesús M. Tibau ha dit...

en una paraula, vida

Joan Guasch ha dit...

Sí, per poc que t'hi fixes, tot, tot, tot és ple de vida, encara que no ho sembli.

Carme ha dit...

Aquesta foto i més acompanyada d'aquest poema, és de les que em tempten per apropiar-me-la en forma de dibuix. A veure si me'n surto.

Em fas pensar que sempre hi ha primavera en tota tardor i tardor en tota primavera. Saber trobar-les i gaudir-les les dues és tot un privilegi.

Joan Guasch ha dit...

Carme, serà tot un honor ser dibuixat per tu.

zel ha dit...

Saps què em passa? Que la tardor se m'encomana molt, molt, molt...i em vaig pansint...he arribat a pensar que hauria d'hivernar...

Ara, el poema és una joia!

Joan Guasch ha dit...

Però si hivernessis, zel, et passaria la vida per sobre i no hi podries interactuar. A mi la tardor és l'estació que més m'agrada, sobretot els dies com avui, tebis, amb airet, amb tot de moixonets que van nerviosos de branca en branca... Però he de reconèixer que, com més gran em faig, més enyoro els laaaargs dies assolellats i càlids de l'estiu. Trobo que cada any que passa es fa fosc més aviat.

Galionar ha dit...

Joan, gràcies a les teves paraules de conhort des de l'espai de la Carme, he vingut fins aquí i he conegut aquesta meravella de bloc. Me n'he fet seguidora i hi tornaré sovint.
El Tit ha mort fa una estona, a les 8 del vespre. Demà publicaré un article recordant-lo; hi ets convidat si t'abelleix.
Una abraçada i gràcies novament.