Escenes quotidianes

foto: Joan

Ahir al matí, mentre treballava en un dels parcs de la ciutat (ser jardiner ja ho té, això) donava tombs a la idea de parlar aquí una mica de política, dels polítics, de la seva ètica i moral arran d'haver llegit una entrevista al pensador Rafael Argullol en la qual, entre moltes altres reflexions, es lamentava del baix nivell al qual la classe política ha abocat el debat (polític). En aquest sentit, anava pensant que estem vivint temps interessants, no tant pel que hi ha, sinó pel que hi pot haver. Però les meves reflexions es van interrompre per dues situacions que van esdevenir alhora i que no vaig poder evitar d'anar reüllant. Hi havia una mare amb el seu fill de deu o dotze anys jugant a fet i amagar. El noi tenia una discapacitat i anava en cadira de rodes, d'aquestes motoritzades. Ell corria "veloç" tot buscant un amagatall, relatiu, mentre la seva mare parava de cara a la soca d'una palmera. Després, a l'inrevés, ell s'ha posat d'esquena mentre ella s'amagava fins que el xiquet, donant algunes voltes i aixecant com podia el cap, la trobava tot fent una mena de somriure. Paralel·lament, al gronxador, un avi, o besavi, perquè es veia força vell, amb una xiqueta menuda menuda. Han anat a seure al banc més proper, ell repenjant-se en el bastó. La menuda s'ha arraulit entre l'avi i el respatller del banc i els peuets no li arribaven ni a l'extrem del seient. S'ha posat a rosegar alguna galeta i l'anava rellucant a ell de tant en tant mentre xerraven. Era migdia i feia sol i caloreta, per estar ja al novembre. No he pogut evitar d'anar somrient i de sentir-me bé. Veus aquests instants que deturen el temps i penses que, com a espècie, som tan únics, tan especials, que no entens com és que hi pot haver individuus que malmetin tot aquest potencial mentre busquen el control de les societats, el poder absolut en detriment de la convivència necessària per avançar cap a una societat justa, equilibrada amb ella mateixa i amb l'entorn, capaç d'entendre el cosmos, visitar-lo i conviure-hi.

He acabat la feina. Tots hem anat marxant d'aquell petit perèntesi. Al vespre tocava presentació de  Solidaritat. El teatre on es feia l'acte s'ha desbordat. Moltes persones s'han quedat al carrer. Gran ambient. Parlaments coherents, carregats de sentit comú, amb números a la mà. Sembla un moment de prendre decisions, de fer petites infidelitats per un bé superior si no ens volem deixar caure en el pou de la desaparició com a poble, com a cultura. Si hem de morir, al menys que no sigui a causa de la mandra. Les persones del matí teixien la xarxa més sòlida que existeix, la de l'ajuda, la del suport, la de la tendresa de l'amor: la mare i el fill lluitant contra les adversitats amb coratge, l'avi i la néta, protegint des del passat el futur. Els quatre queden com a una fotografia d'un record que es va fonent en l'estranya tebiesa d'un dia de novembre. I les paraules escoltades al vespre, i el nostre himne cantat per centeners de veus esperançades, espectants.

Volia parlar de política, però m'he distret una mica. El meu pensament erra sovint sense gaire control. Us demano que el perdoneu perquè ara mateix se'n torna a anar cap al papa catòlic que ens visita i que, sense baixar de l'avió, ja ha bombardejat la convivència fent referència a la laicitat i recordant la dels anys trenta. Aquests no diuen res a la babalà. Respirem fondo i paciència.