El plaer d'informar-se

foto: Joan


El dissabte escoltava per la ràdio, em penso que era en Bru Rovira, parlant de periodisme i informació i ens feia adonar que s’està perdent el plaer de buscar i compartir informació, notícies, allí on es produeixen, i ho estem substituint per les columnes d’opinió o les tertúlies de persones que “saben” i que el que fan és dir-nos què hem de pensar, la qual cosa ens estalviaria la feina de pensar per nosaltres mateixos. En certa manera té raó. Estem rodejats de tant de soroll mediàtic que se’ns fa difícil de destriar la informació i elaborar pensaments propis sense que siguin empesos, ni que sigui una mica, per aquest brogit.  Em ve això al cap perquè aquests dies s’ha parlat de l’informe PISA sobre el nivell dels estudiants d’una sèrie de llocs del món. En aquest informe, amb totes les reserves i limitacions que puguin tenir informes com aquest, els estudiants catalans en surten força ben parats, comparant-los amb els d’altres països, però, sobretot, en relació als resultats de l’informe anterior. Bé, doncs, alguna cosa es deu haver fet prou bé, sobretot per part dels docents, sobretot per part dels estudiants, sobretot per part de les famílies i, sobretot, per part de l’escola pública que, per causes prou conegudes, ha de superar uns handicaps que la concertada i la privada no tenen. Continuo lligant notícies a la meva manera: des de la formació del segon tripartit, el soroll mediàtic i polític ens ha xopat fins al moll dels óssos el desastre a què sotmetia al país el nostre govern, (confesso que cada dia, quan sortia de casa, mirava si els carrers estaven posats perquè no me’n refiava). (Un altre parèntesi: em comentava un amic que sap de què parla la fenomenal feina que s’ha fet des de l’ACA i altres organismes de Medi Ambient. Algú recorda que estem a Europa?). Acabo: tindrem nou govern a la Generalitat. Se suprimeix la conselleria de Medi Ambient. Es destinaran més recursos a les escoles concertades (ho sento per la pública, heu fet la feina, però no hi ha premi, quiiiina pena!) i continuarem fent infraestructures insostenibles amb la mateixa mentalitat dels que les feien a mitjans del segle vint. Calla! Ves que no sigui aquest, el problema: mentalitats de mitjans segle vint repetint esquemes ja ben entrats al vint-i-un. Dec haver digerit malament les informacions, per tant plego (és que em ve al cap haver llegit que CiU és independentista i no independentista alhora i, com que no pot ser, dec ser jo que no toco vores). Miro endavant i veig un immens sorral pel qual se’ns farà difícil caminar. Em penso que torno al refugi de la poesia.   

6 comentaris:

novesflors ha dit...

Jo també em trobe millor en el terreny poètic. I, pel que fa al fracàs escolar, els alumnes (molts alumnes, no tots, afortunadament) no volen estudiar, no volen haver d'esforçar-se, volen diners fàcils. I això ens estranya? Quins exemples tenen? Valdria més que els polítics, que no saben ben bé com han d'organitzar millor l'ensenyament per eliminar el fracàs escolar, s'autoavaluaren i es dedicaren honestament a la tasca per a la qual els hem votat. Quants casos de corrupció surten a la llum? I continuen al seu lloc com si res, i nosaltres continuemvotant-los com si res. Doncs molts alumnes volen això, els diners fàcils.

Carme ha dit...

Doncs refugiem-nos en la poesia...

fanal blau ha dit...

Ja sé que no s'hi val...però d'alguna manera em consola saber que un bon ortopeda de neurones con tu, també viu amb desconcert determinades realitats. Si més no, em sento acompanyada.

Penso que moltes coses s'estan fent bé i molt bé; tenim, malgrat el que es digui, una escola pública de qualitat, uns serveis sanitaris de qualitat, unes i uns professionals amb un bon nivell, uns estudiants amb ganes d'aprendre; però una entitat política crec que massa desvirtuada en el seu objectiu: que és el d'escoltar i gestionar les necessitats socials i dels ciutadans, sense oblidar-se'n de que també pensem. Pensem, contínuament.
Enyoro les ganes d'"arreglar el món", les ganes de "lluita", el debat, la confrontació. I no vull que se'm mal interpreti perquè no em sento gens Peter Pan.
T'entenc, Joan, vénen ganes de tornar al refugi de la poesia.
Bona vesprada!

Joan Guasch ha dit...

Vaig llegir no fa gaire que en cada segle només hi ha dues generacions de líders extraordinaris. Pel que fa al nostre entorn, durant el segle vint hi va haver la generació que va organitzar la Mancomunitat i, després, la que va fer la transició. Em queda l'esperança que "només" queden quinze anys perquè ens arribi la primera bona generació del segle actual. Mentrestant haurem d'aguantar el tipus com bonament poguem. Bloguejant com bloguegem pot ser una molt bona manera.

Cèlia ha dit...

Sí que se n'han fet bones, Joan, però algunes han estat precipitades i algunes han estat imposades sense que alguns col·lectius afectats hi estiguessin d'acord. Això es castiga una mica i era de preveure... ara cal que es facin bé les coses però tens raó, superant d'una vegada els segle XIX i, sobretot, els interessos del capitalisme més liberal... bé, del capitalisme i prou! Em pensava que la crisi ens posaria a tots a to i sembla que sí, per pardalets!!!

Jordi Solà Coll ha dit...

Mai com ara hi havia hagut tanta opinió en contrast amb una manca
de pensament més que preocupant.
De fet, l'opinió pública és una
forma de dictadura... difícil de
combatre.