Persianes


Dibuix de la Carme Rosanas de Col·lecció de Moments



Fa molts anys que vaig escriure uns textos de prosa poètica. Amuntegats al calix de les indecisions han estat fermentant i avorrint-se, mutant de tant en tant algunes paraules, alguna forma, tornant sempre al calaix, bé, ara en diríem "carpeta". L'altre dia, però, vaig veure aquest dibuix de la Carme Rosanas i vaig notar una fuetada a l'estomac: és exactament la persiana d'un dels textos! Un text que es deia, es diu, precisament "Persianes". Així, docs, amb permís de la Carme per usar el seu dibuix, rescato de la foscor l'última versió d'aquestes


PERSIANES

   Recordo un temps de carrers calitjosos,
                               d'alès líquids i esguards amorosits.
                               Recordo el callat bes del cel i l’aurora
                               el sol mig adormit desemperesint-se per llevant.
                               Recordo els petits balcons abaltits
                               i nuvolets de mosques de colors
                               que zumzejaven carregoses les migdiades.
                               Recordo uns llavis humits i rosats
                               que es cloïen tremolosos
                               tocant a penes uns altres llavis rosats.
                               Recordo el misteri de la lluna
                               i l’orgia còsmica dels estels
                               atapeint l'univers sense límits.
                               I els folls amagats en somnis folls!
                               (i un príncep blau fent feliç una noia solitària).
                               Recordo una princesa dolça
                               amb els pits rodons i temptadors
                               perdent-se per les meves mans,
                               entre la translúcida calitja 
                               i les ratlles de l’ombra de la persiana verda.
                               Recordo els carrerons polsosos i buits
                               i els rossinyols dormint, esperant la nit,
                               i grans mules avorrides
                               remugant garrofes dins dels estables.
                               I els gossos badallant i mandrejant
                               sota figueres gegantines.
                               Recordo el bes dels teus llavis,
                               la seda dels teus cabells,
                               la malícia del teu esguard...
                               Ho recordo com es recorden
                               les tardes de diumenge de la infantesa,
                               hores llargues i peresoses
                               dissolent-se sota el llit, sota l’estora,
                               travessant l’ombra mandrosa
                               de la persiana.
                               I els cossos nus que s’ondulaven
                               que travessaven les hores feixucs,
                               dissipats per l'estiu mandrós.
                               Recordo també el brunzit de les cigales
                               decorant monòton la distància
                               mentre furtiva i silenciosa
                               entraves descalça a la meva cambra.
                               Jo no hi era.
                               Tu tampoc.
                               Ens havíem fos en la calitja del somni
                               d’un univers que només era
                               un núvol de cotó i de llum.
                               Despertàvem sempre
                               decorats per  l'ombra de la persiana.
                               Pel balcó obert alenava el carrer tranquil,
                               adormit com els gats,
                               mentre llambordes i pardals es torraven al sol.
                               Recordo el bromerot que parlava amb les flors,
                               i les flors, meloses, besar-lo,
                               deixar-se fer.
                               Recordo el veí que roncava
                               i el murmuri de fulles de les plantes dels balcons
                               que volien mandrejar i no podien.
                               O potser era la melodia de la marinada, no ho sé.
                               I recordo els torrents nets, prop dels carrers solitaris...
                               Recordo tantes coses que, sovint,
                               penso que no existeixo
                               i que només sóc un miratge més
                               que s’esvaeix per les escletxes de la persiana.

9 comentaris:

Cèlia ha dit...

Per fi aquesta persiana veu la llum del dia. Va rebre la calidesa d'una veu molt especial i la música d'unes mans que són la nostra vida. Recordes també?

Joan Guasch ha dit...

Sí, recordo el recital, les vostres veus calides, les mans que amorosien la música... Realment, fent recitals som bons, no?

novesflors ha dit...

Caram, res de més apropiat per a aquest dibuix que el teu poema. M'agrada la combinació.

Carme ha dit...

Ui! si jo havia deixat un comentari! devia ser el dia que blogger feia ximpleries...

És un poema que valia la pena rescatar, Joan, valia molt la pena! Transporta a altes temps, a records que poden ser altes records, ben diferents, però amb molts sentiments en comú.

M'han agradat molt. I gràcies per agafar el dibuix. He buscat altres persianes que no tinguessin lletra, però no n'hi ha cap de verda i cap d'elles li escau millor que aquesta al teu poema.

Joan Guasch ha dit...

És que va ser veure el dibuix i tenir la necessitat de buscar el poema. En podríem dir amor a primera vista ;-)

Galionar ha dit...

Beneït sigui doncs el dibuix de la Carme, que t'ha fet rescatar del calaix un poema com aquest! Gràcies a ell em sembla reviure també altres estius, altres mans, altres persianes, altres temps que dormen en la letàrgia del record i que avui s'han despertat durant una estona.
Una abraçada!

Joan Guasch ha dit...

suposo que, amb els anys, anem fent una mena de resum mental del millor dels estius passats i acaben deixant un dolç regust a la memòria.

onatge ha dit...

Potser cada persona té la seva persiana per on es filtrava la vida, la llum i l'ombra... La teva és una persiana on cada costella té un record...

Des del far indignat (no amb tu...).
onatge

zel ha dit...

I quan arriba el moment que sents els recordes tan llunyans, i suposo, més bonics del que foren, et ve una melangia, una coseta et neix al pit dient...s'ha perdut...