incertesa


Foto: Joan


                    De vegades l'horitzó es desesbossa
                    i el futur que hi fimbreja es fon
                    en una densa calitja que l'enterboleix.
                    De vegades , l'horitzó no és l'horitzó
                    perquè el malson de la incertesa el tapa
                    com una flassada que sempre acaba fent nosa.
                    Deu ser que anem tant de pressa
                    que depassem la línia i, amb horror,
                    descobrim que a l'altra banda
                    la nostra ment encara no ha tingut temps
                    de crear res.

                    L'horitzó ens desespera,
                    però l'horitzó, irremeiablement, és el camí.                  


7 comentaris:

Carme ha dit...

Joan, encara que ens desesperi, cal desitjar que no ens faltin mai horitzons.

Bon dia i bon cap de setmana, que descanseu molt!

Cèlia ha dit...

Gràcies Joan per desbrossar camins, ets un ser especial... tan de bo fos més fàcil anar creant la realitat, jo penso que és saber-la viure. No hi ha manuals d'instrucció, oi?Potser alguns anem massa de pressa!!!
Caminar al teu costat és un pler immens...

novesflors ha dit...

La nostra vida és un camí d'incerteses, però és un camí.

Joan Guasch ha dit...

Ben mirat, les incerteses del camí el fan interessant, ens burxen per dintre i ens empenyen cap aquest horitzó, però no negareu que, de vegades, fa una mica de por.

fanal blau ha dit...

Ens fan una mica de por però no deixen que ens endormisquem.
M'agradaria haver sabut descriure la incertesa com ho has fet tu, en forma de poema. M'agrada com escrius, Joan.

He pujat el teu comentari al meu post. Gràcies!

Galionar ha dit...

A mi també m'ha semblat molt encertada la teva manera de saber descriure la incertesa, amb la metàfora d'aquest horitzó que de vegades ens costa tant de veure. Hem de continuar-hi avançant, amb l'esperança que a cada pas es redibuixi fins que el tornem a veure nítid. Segur que s'aconseguirà.
Una abraçada.

rosana ha dit...

Potser. com dius, cal anar caminant sempre, piano piano de vegades, i altres avivar el pas i crear nous horitzons a mesura que avancem. Bonic poema i reflexió Joan. Un abraç, Rosana.