foto: Joan




Fer neteja de calaixos et dóna sorpreses, sobretot si són calaixos amb intents de relats escrits en qualsevol paper. En tinc dos (de fet tres, però el tercer és la caverna perduda d’un escriptori) de calaixos plens de coses escrites i avui he tingut la necessitat de fer una mica d’endreça. Sóc dels que ho ha anat guardant tot, i quan dic tot vull dir tot. Per exemple, acabo de llençar una papereta de les eleccions municipals del 1995. A la llista, per cert, he vist uns quants noms coneguts, alguns dels quals m’han sorprès. Al darrere hi havia un intent de conte eròtic més aviat desastrós. A la mateixa carpeta he trobat també un inici de guió de còmic que havia fet amb la meva cunyada dissenyadora (dissenyadora ara, aleshores era una noieta que dibuixava molt bé). No us perdeu el títol: “La veritable història de la caputxeta in red, autèntica versió explicada en primera persona per la venerable santa caputxeta del bosc, model de moralitat i exemple per a futures generacions”. I no cal dir que els esbossos dels primers dibuixos són una mica “gore”, per dir-ho d’alguna manera. De la pila de carpetes i subcarpetes que tinc al costat en guardaré força coses, suposo (total, per l’espai que ocupen!), però d’altres les estic llençant (no us diré què guardo i què no). De fons, spotify em serveix un àlbum molt antic, de l’any 1977, de Tangerine Dream, la banda sonora de la meva vida. Ves, ara giro full i les curioses anotacions d’aquest “còmic” em fan somriure.

(Ha passat una estona). He retrobat una idea de recull de contes (alguns arribats a escriure) de la meva etapa surrealista (molt surrealista!) Que no? Vegeu aquest títol: “Cada nit, mirant el cel, intentava comptar els estels, però aquella nit es va posar núvol i vaig caure de cap a la cisterna dins la qual hi tenia lloc una increïble tempesta”. És una còpia feta amb màquina d’escriure (una olympia taronja) i paper carbó! Ei! Parlem de l’any 1981. Com han canviat, algunes coses!

( Ha passat més estona). He retrobat una història de l’any 1983 que va guanyar un premi ex-aequo (allò que agrada, però que “fot” una miqueta) a Alforja. El tema de Tangerine Dream, llarg com ha de ser, s’acaba amb un piano i una guitarra elèctrica fantàstics. És un directe i els aplaudiments entusiastes del públic es van esvaint. En comença un altre. Segueixo. Necessitaré moltes subcarpetes, ja ho veig per reclassificar aquests calaixos de records, però també d’històries futures. Arribo al primer relat del qual tinc consciència d’haver-lo treballat. “Un dia el sol i la lluna...”, rebatejat després com a “El cel en zel”, una mena d’apocalipsi, si no em falla la memòria. Aquest és ja de l’època de la màquina d’escriure elèctrica (no m’hi vaig acabar d’entendre mai) i les fotocòpies. Recupero clips rovellats i fulls de paper per reciclar, alguns d’aquells que en dèiem holandesos, un pèl quadradots. I carpetes amb collages molt adolescents, ja m’enteneu. Una, però, s’ha de salvar: hi ha enganxades dues proves d’impremta dels dibuixos que l’amic Manel (que bé que dibuixava ja, el punyetero!) va fer per al llibre “Els ocells de l’Alt Camp”. Teníem 17 o 18 anys. Un molt bon llibre.

Molts dels papers estan escrits amb bolígraf. Vaig estar convençut que sempre escriuria amb bolígraf bic punta fina, el bic taronja, recordeu?.

La música, després d’un recorregut subterrani, d’electrònica fosca, s’il·lumina amb un altre final diàfan. S’acaba l’àlbum. En comença un altre, del 1976, un tema que va ser sintonia d’un programa de ciència que feien a l’ aleshores única televisió. Mentrestant he trobat una llibreta gran amb bocins de poemes i filosofades que us estalvio: massa plenes de teranyines i de punyetes.

Retrobo bocins curts que parlen dels meus xiquets, de quan eren petits petits, de qual el meu petit a la lluna li deia guma tot i assenyalant-la, i de com l’enyorava els dies que no hi era, al cel. Acabo escrivint: “...si sempre fos així!”, però, per sort, no ho és. Per sort creixen, per fora i per dins, i es fan persones que prenen les seves decisions i que s’envolen cap el seu cosmos personal, amb la seva pròpia guma.

M’estic perdent en aquesta pila de paraules amuntegades com en una tartera. Han passat anys, però moltes encara conserven la seva càrrega d’energia. Altre cop un final de piano eteri, estratosfèric. 

(Evidentment, ha tornat a passar una bona estona). He retrobat alguns guions d’un programa de ràdio que fèiem tota la colla en una emissora local que ja no existeix. Érem bons! Llàstima que la història s’estronqués. El programa es deia “Calaix de sastre” i era un “desinformatiu contracultural, interdisciplinari, indisciplinat, galàctic i cavernícola”.

Ha passat una tarda i no he acabat pas. Les orenetes ja baixen a fer l’últim mos del dia. Bent Cold Sidewalk (1978) sona a tot drap pels altaveus de l’ordinador. Miro el radar meteorològic. A ponent sembla que hi plou a bots i a barrals i que aquí, a llevant de la prelitoral, també plourà, però no gaire. Ja ho veurem. Trona, però molt, molt lluny.

Continuarà?

11 comentaris:

Centdesitjos ha dit...

Oh... sí, desitjo que continuï... m'has fet somriure imaginant els dibuixos gore (que sí, recordo quan s'animava a fer els gore... eren brutals i tètrics!!!)

Al començament de llegir-te m'ha vingut al cap, això és com el seu anitic: "Calaix de sastre", i he somrigut al llegir que en parlaves...

Més Joan, continua relatant i transportant-nos amb la teva neteja de calaixos...

Petons!!

Carme ha dit...

Una neteja de calaixos ben productiva Joan, per la neteja, per les històries, pels records i per haver-ho compartit amb nosaltres.

I si no m'equivoco...amb comentari entusiasta de la dissenyadora, oi? encara més maco!

Cèlia ha dit...

"Cada nit, mirant el cel, intentava comptar els estels, però aquella nit es va posar núvol i vaig caure de cap a la cisterna dins la qual hi tenia lloc una increïble tempesta”, el recordo com si fos ara... i recordo la barreja d'admiració, curiositat i certa intranquil·litat per aquest cap tan surrealista com tenies... i tens! però la vida m'ha demostrat que no ho ets gens quan cal prendre decisions i que tens una saviesa innata que l'experiència va polint i magnificant cada cop més.
Quant al teu petit, que també és el meu, també el recordo demanant que li cantés la guma i la puna amb la pitarra fora el bacó!!!! I com plorava perquè feia molt de fred en ple hivern per sortir fora el balconet a cantar-li la cançoneta amb la guitarra!!!!
M'encantarà quan algun dia, un altre petit, li demani a ell el mateix però amb la bateria, el seu instrument, tinc curiositat per veure com se'n surt! (bé, això és broma...).
M'encanta que endrecis, m'encanta que ens ho expliquis...

Joan Guasch ha dit...

No em tempteu, que encara em queda fato per mirar, tot i que potser ja no amb l'encant d'aquells llunyans anys 80.

Si Carme, em va sortir un rampell a mesura que treia papers del calaix, però no, centdesitjos no és la dissenyadora, tot i que s'hi queda ben a prop ja que és la petita de la tribu.

Aquestes endreçades ocasionals serveixen per treure la pols d'algunes coses, veure el camí fet i prendre embranzida per al camñi que resta.

novesflors ha dit...

M'ha fet l'efecte que tu eres un personatge de novel·la, en realitat el protagonista, que contava els fets (vivències i inquietuds rememorades mitjançant "l'artil·lugi" de l'endreça...) i m'ha agradat.

Joan Guasch ha dit...

De fet, novesflors, què és la vida sinó una mena de novel·la? Cada dia (i cada nit) n'escrivim una pàgina i al final de tot, quan tanquem el volum, algú altre el fullejarà en forma de records, com ho són els papers tatns anys guardats en els calaixos de la memòria. Em penso que si, que continuarà.

Joan Guasch ha dit...

De fet, novesflors, què és la vida sinó una mena de novel·la? Cada dia (i cada nit) n'escrivim una pàgina i al final de tot, quan tanquem el volum, algú altre el fullejarà en forma de records, com ho són els papers tatns anys guardats en els calaixos de la memòria. Em penso que si, que continuarà.

Galionar ha dit...

M'agradaria molt que continués el teu relat amb el retrobament de les lletres antigues a la capseta dels records. Quan despenjo les velles llibretes del prestatge més alt d'un armari i també hi trobo tot de coses oblidades, penso en la quantitat d'esborranys que amb una mica més de constància haurien pogut arribar a bon port.
Una abraçada.

Joan Guasch ha dit...

Galionar, has posat ben bé el dit a la nafra: constància! Aquesta és la clau de qualsevol propòsit. Constància en l'aprenentatge de les eines, en el treball profund, en aquest cas de textos, de poemes... Amb el temps vas trobant un mètode, però sempre hi ha aquella recança quan penses que ho hauries pogut fer abans. No podem recular en el temps, per tant, només ens queda allò que puguem fer cap el futur. Em penso que si, que el relat continuarà.

Judit ha dit...

A mi sempre em va agradar més el Bic Cristall, de punta més ferma =:)
Sí, és el que tenen els calaixos, que els vas omplint de vivències, de moments, d´imaginació...
És un consol veure que hi ha altres persones que funcionen com tu, amb un esboç de síndrome de Diogenes sanot!
Petons...

Joan Guasch ha dit...

Espero que sí, que sigui sanot, aquest síndrome de dògenes, i que no vagi més enllà de papers escrits amb inicis d'històries o de poemes. I, per altra banda, ho sento, però sempre que havia de fer servir el bic cristal fotia uns pegots de tinta monumentals. Devia ser una mica maldestre. ;-)