divendres, 19 d’octubre de 2012

asfalt




Arrossega els peus per l’asfalt lluent. Ha anat plovent tot el sant dia, un plugim finíssim de gotes grises. La nit, ara, fa de mirall de la ciutat: neons lents, fanals adormits, ecos del silenci estrany de l’absència, del silenci de finestres tancades, de portes només dibuixades. Ensorra les mans a les butxaques, s’atura en una cruïlla sense semàfors, es mira les sabates xopes, es mira el reflex en un bassal, nota un pes infinit a les espatlles. D’algun racó en rescata l’últim txester i se l’apropa calmosament als llavis amb la mirada perduda en el bassal. No es mou. Torna a ploure, potser amb una certa lascívia i un regalim de sentimentalitat. Potser per això, les imatges reneixen i el present recula fins fa unes hores, fins l’èpica cadenciosa dels desencisos  i l’amarga serenor de la destrucció. Sospira fondo, cansat, decebut. Mira els carrers de la cruïlla que són uns túnels foscos que es perden en una mena de no res i es queda paralitzat davant de la incertesa.

2 comentaris:

Carme ha dit...

Em submergeixo en els teus carrers lluents, plens de reflexes. Sempre regalimen tristeses, nostàlgies i desencisos per les gotes de pluja, pels bassals i per les llums que confonen el dalt i el baix. Em posaré al costa t del teu personatge, compartint incerteses.

novesflors ha dit...

Potser en sortir el sol no ho veu tot tan fosc.