asfalt

Arrossega els peus per l’asfalt lluent. Ha anat plovent tot el sant dia, un plugim finíssim de gotes grises. La nit, ara, fa de mirall de la ciutat: neons lents, fanals adormits, ecos del silenci estrany de l’absència, del silenci de finestres tancades, de portes només dibuixades. Ensorra les mans a les butxaques, s’atura en una cruïlla sense semàfors, es mira les sabates xopes, es mira el reflex en un bassal, nota un pes infinit a les espatlles. D’algun racó en rescata l’últim txester i se l’apropa calmosament als llavis amb la mirada perduda en el bassal. No es mou. Torna a ploure, potser amb una certa lascívia i un regalim de sentimentalitat. Potser per això, les imatges reneixen i el present recula fins fa unes hores, fins l’èpica cadenciosa dels desencisos  i l’amarga serenor de la destrucció. Sospira fondo, cansat, decebut. Mira els carrers de la cruïlla que són uns túnels foscos que es perden en una mena de no res i es queda paralitzat davant de la incertesa.