un altre petit parèntesi




La deformació de les mans és l’esperada, als poetes atemporals ja els passa que de tant navegar entre somnis la carn se’ls transforma en fang i flueixen a través dels temps com cignes tancats en gàbies rovellades, aïllades per un vel de veus espectrals enllà de la llum. L’inesperat és el so de la guitarra dins la fosca absurda de la profunda avantsala que sustenta el món: un bosc de columnes  ígnies, les arrels dels arbres vells que canten amb veu dolça cada vespre, mentre el sol marxa i la lluna encara no arriba. Per tant, de les mans deformades dels poetes atemporals és normal veure sorgir versos aleatoris, cançons fosques per foragitar la por d’existir, la por de néixer dins del doll de la llum de l’alba. No fos cas que als nounats se’ls acudís de pensar! Per això els poetes deformen el temps i ens enganyen amb figures d’esvelts cignes ingràvids que travessen un rerefons fals d’estels juganers, però fugaços.

                                                                                              foto agafada de la xarxa

5 comentaris:

rosana ha dit...

Els poetes tenen en poder d'allargar el temps, de detindre'es en els intants, en les imatges i estirar-les, i, com tu, de transformar les imatges i la música de guitarra en paraules. Tenen el poder de transformar i reviure les coses. Un abraç.

Carme ha dit...

Necessitem poetes que deformin el temps... hi ha massa gent que el deforma en sentit contrari.

Joan Guasch ha dit...

Podem crear, entre tots, la realitat que més ens agradi i provar de fer-la real.

Cèlia ha dit...

Tu també cantes en veu dolça fluint en aquesta habitació de la memòria. En aquests temps molt agradable de sentir...

Raquel Estrada Roig ha dit...

Necessitem poetes com aquest, que donin forma al seu temps: pots veure aquí un petit comentari que he fet sobre "Llibre d'oracions": http://lamullena.blogspot.com.es/2012/10/doracions.html

Fins aviat!
Raquel