foto agafada de la xarxa

Per desestressar  l’ambient faig un petit parèntesi de coses agradables. En pocs dies han coincidit en la meva vessant poètica dos fets bonics. El primer és que un músic de la ciutat, cantant, animador infantil i artista de soca-rel, el Jordi Jubany, s’ha decidit a fer un recital de cançons, amb músiques i lletres seves i... ha musicat un poema del meu Llibre d’Oracions! Que bonic que ho va fer! No us puc penjar l’actuació, però quan la  gravació que va fer ell estigui disponible ja ho faré. La segona cosa: l’Escola Municipal de Música de la ciutat fa anys que fa un maridatge de poesia i música. Convida els alumnes d’un dels instituts a llegir poesia a la qual els futurs músics posen banda sonora. Un exercici lloable que enriqueix totes les parts (exercici que deu posar els pels de punta als que fan les lleis d’adoctrinament des dels ministerios qwertians). I enguany he tingut el privilegi que el llibre escollit hagi estat el meu. La Rosabel em va convidar anar a l’escola de música a fer una xerrada, ja que cada alumne del projecte ha escollit un poema que haurà de musicar i, com a autor, se suposa que podia donar pistes sobre com escric, com tractar els poemes... Tot plegat enormement enriquidor. Vaig poder donar la meva visió de la poesia, exercici que em va anar molt bé a mi per depurar les idees. Em va semblar important que perdessin la “por” a llegir poesia i els vaig instar a que, en comptes de provar d’entendre què vaig voler dir jo, que es deixessin anar i que interpretessin els que ells sentíssin. Vaig poder comprovar com l’estat d’ànim del lector afecta la tria d’un poema o un altre, potser perquè quan el poema va ser escrit l’estat d’ànim era similar. Tot plegat molt bonic i amb unes ganes enormes de veure el resultat final, amb els nois i les noies dalt d’un escenari interpretant paraules i músiques, que és una de les millors coses que es poden fer ara, i sempre, per preservar la nostra manera d’interpretar el món. Les emocions dels resultats, d’aquí un parell de mesos.