La pregunta és: existim?
A través del vidre translúcid dels meus ulls
veig una vasta extensió de terra roja i aspre,
com la placenta que queda després d’haver parit.
Sense mirar flairo amb ànsia la realitat:
flairo boscos efímers de fets quotidians,
flairo racons de barris tranquils amb gent feliç,
flairo onades d’aire amb gust de matèria,
de noies perfumades i nois esbojarrats,
de gats grassos i gossos abaltits.
Faig un gran glop de cosmos,
escuro el got nocturn i llunàtic
i em distrec escoltant una cançó divertida.
Miro la realitat de fit a fit i trobo la resposta:
existim?
8 comentaris:
El filòsof deia que si pensàvem, existíem ;)
doncs per aquests blocs de déu hi ha muntanyes de pensament, per tant d'existència.
Fa poc he llegit un llibre "El poder de l'ara" d'Ech¡kart Tolle que vol portar la contraria a Descartes i que diu que si "sentim" (en el sentit d'experimentar i viure) existim, que el pensament és només una eina, però no som nosaltres mateixos.
I apa que no corre sentiments també pels blocs!!!
Ei! Els munts d'existència es multipliquen... :D
I veritables munts de sentiments. Cada cop és més evident que som animals emocionals.
La musica deixava bon regust existencial. Merci
trobo que és molt vital, aquesta música
EXISTIM?.....SI MIRAS,....SI ESCRIUS...SI PENSES....SI ESTIMES.....SI EXISTEIXAS¡¡¡¡¡
I tant que existim! Des del moment que els nostres sentiments ens permeten participar en la Creació en qualsevol de les seves múltiples facetes, és que som una realitat. Insignificant potser per al cosmos, però prou grans de felicitat per saber-nos-en una part.
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada