Un astronauta versiona Bowie a l'estació espacial internacional.
Centenars de quilòmetres a sota, la Terra, convulsa,
plena d'esperances i desesperances,
orbita lleugera com fan tots els astres.
L'astronauta sura ingràvid i pensa només en que res no falli
mentre centenars de quilòmetres a sota
provem de trobar camins per subsistir.
Per la finestreta de l'ISS, l'astronauta no ens veu,
de tant minúsculs com som,
grumolls estel·lars de sentiments i pensaments que,
centenars de quilòmetres per sota,
tanquem els ulls uns moments i somniem, ingràvids,
que tot va bé, que res no falla, que tot és perfecte.
6 comentaris:
Aqui baix lluitem cada dia perque no falli... amb esperances, desesperances... però dins d'aquest preciós cosmos!!!
Aqui baix lluitem cada dia perque no falli... amb esperances, desesperances... però dins d'aquest preciós cosmos!!!
Sí, ho vaig veure a la televisió, un astronauta creatiu i "marxós" que, paral·lelament, deu estar pensant i esperant que tot surta bé, evidentment.
Jo també ho vaig veure per la televisió i em va causar un cert impacte per la raresa de la situació. Certament, la creativitat no se li pot pas negar...
Una abraçada.
A mi el que em fa un esglai és saber que ets fora de la Terra, que és allà sota, petita. Uf!
Contrastos estranys i curiosos, des de fora de l'espai tot el control, des de dins de la terra, res no sembla controlat...
S'ha de saber somiar molt i molt per a poder-nos sentir ingràvids... :) Gràcies per la proposta.
Publica un comentari a l'entrada