dimecres, 29 d’octubre del 2014



Fa tants dies que no escric un poema
que tinc por d'haver perdut les paraules.
Pel camí he escoltat músiques melangioses
i he vist com s'escola i desapareix la vida
dels cossos que havien estat potència pura.
És dur i inevitable.
El riu flueix aliè al murmuri de les converses,
dels contes explicats en el càlid cau del llit
a mitja nit arrecerada.
Refresco mots rovellats per refer els versos.
El riu segueix i en ell seguim
escurant el nostre segment de vida
amb l'avidesa de l'esperança de perdurar
en la memòria de la petita història quotidiana.

3 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

No has perdut les paraules, no...

Segueixen tenint la mateixa calidesa i profunditat de sempre.

Llegeixo el sentiment de pèrdua int'envio una abraçada immensa.

Cèlia ha dit...

Volverán las oscuras golondrinas... quin comiat tan bonic!

novesflors ha dit...

Les paraules sempre retornen, ens són fidels.

                                                   LLOCS SENSE LLOC                                            XV Premi LA NUNCA de poesia  ...