Fa tants dies que no escric un poema
que tinc por d'haver perdut les paraules.
Pel camí he escoltat músiques melangioses
i he vist com s'escola i desapareix la vida
dels cossos que havien estat potència pura.
És dur i inevitable.
El riu flueix aliè al murmuri de les converses,
dels contes explicats en el càlid cau del llit
a mitja nit arrecerada.
Refresco mots rovellats per refer els versos.
El riu segueix i en ell seguim
escurant el nostre segment de vida
amb l'avidesa de l'esperança de perdurar
en la memòria de la petita història quotidiana.
3 comentaris:
No has perdut les paraules, no...
Segueixen tenint la mateixa calidesa i profunditat de sempre.
Llegeixo el sentiment de pèrdua int'envio una abraçada immensa.
Volverán las oscuras golondrinas... quin comiat tan bonic!
Les paraules sempre retornen, ens són fidels.
Publica un comentari a l'entrada