Començar no costa gaire, només cal aquell impuls inicial, una guspira que serveixi com a excusa perfecta per existir en la xarxa (el nom xarxa dona sensació de seguretat), per compartir universos comuns dins la totalitat del cosmos, d'aquest Tot que l'antic kybalion definia com una creació de la Ment. Participar, doncs, d'aquest Tot mental és una temptació irresistible i fas un pas i hi entres. I ja ets dins.
I després, què?
Aquest "que" implica continuïtat i contingut, però, també, o sobretot, por a la vaqüitat.
Així, doncs, i ara què?
Bé, doncs, comença la feina d'omplir el què de tot: de llibres, si, i de poemes i versos aleatoris arreplagats en aquest segment vital sobre el qual fem equilibris. Però el què poden ser també opinions, posicionaments sobre temes que m'hagin cridat l'atenció, pot ser música (ara, per exemple, estic escoltant un tema de Klaus Schulze de l'any 1974, vés si n'han passat de coses, des d'aleshores! Això m'ho permet aquesta xarxa màgica i incorpòria de què parlàvem, aquest mon que en diem virtual, com si no existís, però que potser no ho és tant de virtual: qui sap si nosaltres també ho som de virtuals en l'univers d'un ordinador d'una altra dimensió. Ja en parlarem.), poden ser imatges captades de l'entorn immediat, com la que encapçala aquest text, una escabiosa altiva del jardí de casa.
Així, doncs, provarem de cercar un camí entre la calitxa de l'estiu plena de mosques que zumzegen, com és peremptori que passi cada estiu, i la llum que per aquestes dates ja és malenconiosa i ens fa recular als estius de la infantesa, sense obligacions, que semblava que no acabéssin de passar mai.
8 comentaris:
Les teves opinions segur que seran molt valuoses, com a mínim sensibles i meditades!
Per cert, jo mateixa em dono permís per entrar...
per travessar aquesta porta no en calen, de permisos
Tens raó, Joan, no calen permisos jo hi he entrat ben suaument sense cap problema :)
I penso que tens raó, que començar no costa gaire i que per seguir amb constància has d'estat una mica penjat de la xarxa ... veure les coses en clau de blog. Com aquest a foto que has penjat, podie s haver-la fe t per a tu, però potse r quan la fas ja penses... la penjaré al blog, com jo que quan veig alguna cosa que m'inspira... deseguida penso la posaré al blog.
A l'estiu els món dels blogs s'emmandsreix i tot va més lent, menys posts, menys comentaris... menys moviment, però tot i que hi ha qui diu que escriure als blogs a l'estiu és treballar pel diable, jo vaig fent, fona ara al mateix ritme i a l'agost potser una mic a més poc poc...
No em perdré nio els escrits, ni els poemes, ni les opinions. I si poses imatges també a veure si t'en caço alguna per dibuixar.
Una abraçada, bona nit, Joan!
Gràcies, Carme. Si, l'estiu ens emmandreix, però n'hi ha que manteniu la flama encesa tant de dia com de nit i aneu marcant camí.
Joan una abraçada,comparteixo l'opinió dels altres
Joan potser sí que tot és virtual... i només som una pàgina al gran llibre de la vida, una fulla de l'arbre del paradís, un bri de vent, una carícia sense lleis..., un equilibri de cèl·lules vives...
Una abraçada virtual.
onatge
les abraçades virtuals la majoria de vegades són tan calides com les físiques. Al capdavall, si baixem a nivell qüàntic, tot és un oceà de partícules i energia i allò virtual té la mateixa naturalesa que allò que diem real.
Publica un comentari a l'entrada