Dins de l'aigua



foto Cèlia

Vestit adequadament camino sota l’aigua.

Una sípia perplexa em veu passar i estossega tinta.

Puc escriure quatre versos, però es dilueixen dins l’oceà.

Sense voler faig un petó a una voluptuosa sardina que s’esmuny

i em deixa cobert d’un cel estelat d’escates lluminoses.

Total, ja no ve d’aquí! Em despullo i frueixo nu

de les carícies d’un bosc d’algues arrissades.

La sardina em mossega el cul, quin atreviment!

Em giro i veig quatre dofins fotent-se’n.

Torna a passar la sípia. Em té negre!

S’escapoleix de l’escomesa, m’entrebanco i caic.

Un núvol de sorra blanca de corall s’aixeca lent,

es diposita lent i em cobreix. Arriba un pop despistat que no em veu,

se m’asseu a sobre i em pessigolleja l’orella amb un tentacle.

Tinc temptacions, però resto quiet, immòbil.

Contemplo el paisatge de dunes aquàtiques i danses iridescents.

El pop s’escarxofa a sobre meu i fa una becaina. Es posa a roncar.

Fa bombolletes i tinc pessigolles. És prou agradable. També m’adormo.

Faig bombolletes. Somnio un paisatge d’esvelts cocoters

i noies brunes gronxant els malucs com es gronxen les onades.

Si ara em despertés, sonaria un telèfon embogit.

-T’has adormit!- bramaria. Per això no em desperto.

És que em sap greu pel pop.