final de cicle

imatge agafada de la xarxa


S’ha obert el cel de diamant
i n’han sortit les vísceres de Déu:
galàxies, nebuloses, planetes,
forats negres àvids de llum,
delicades bruixes avorrides
reis d’orient i pares noels
surfejant onades gravitatòries
en oceans plens de sirenes.
Miris on miris, no hi ha temps,
només aquesta boira traïdora
que ha amagat les portes de l’infern.
De genolls resem a Superman
i al Capitán Trueno, però...
Però res! Només absències!
Descobrim la solitud xops de sang
que vessa del cel ferit.
Cridem i la veu ens cau als peus
de tan denses com són les paraules.
Cridem silencis de plom
entre llàgrimes de llautó.
Acollonits, arraulits en un racó,
descobrim la veritat:
el passat som nosaltres,
el present som nosaltres,
el futur som nosaltres.
Sols, en un barri desert i fosc.
Déu surt del laberint de la ment,
obrim la mà i el vent el dissipa,
però la mà era buida.
Ens mirem els peus:
aprenem a caminar.


7 comentaris:

fanal blau ha dit...

Joan, tornaré a llegir-te...una, dues, tres vegades. Probablement moltes més!
Descobrir la veritat...bufff...no hi ha altra manera, tot i que de vegades ens espanti.
En qualsevol cas, però, be que provem d'aprendre a caminar de nou cada dia, i potser la poesia ens dóna un bon cop de mà, per contrarestar les puntades de peu de la vida.
Una abraçada, poeta.

Joan Guasch ha dit...

O, i tant que caminarem! Ens projectarem cap el futur lliures de totes les cordes que ara ens frenen. Però, tossuts com som, ho aconseguirem.

rosana ha dit...

Caminarem en el present si ens fem càrrec del passat i mirem contents cap al futur. Bonic poema.

rosana ha dit...

Caminarem en el present si ens fem càrrec del passat i mirem contents cap al futur. Bonic poema.

novesflors ha dit...

Estem sols, certament, i hem de caminar, no hi ha altra via.

Carme ha dit...

Estem sols, i potser l'única manera de pair-ho i portar-ho bé és saber-ho d'una vegada per sempre. I aleshores, podem aprendre a caminar, sense posposar-ho més. Qua ja va sent hora d'aprendre'n una mica!

M'alegro de llegir-te Joan, he estat desconnectada uns quants dies.

Joan Guasch ha dit...

Sembla que encara no som humans, però ens hi esforcem. Al final caminarem segurs, ja ho veuràs.