dijous, 12 de gener del 2012

L'autopregunta espessa del dia

Imatge d'elisava, pescada a la xarxa

Suposo que tots ens hem preguntat alguna vegada si el que fem els que amunteguem paraules per aquests móns de déu és poesia o alguna cosa que se l’assembli. La veritat, la meva veritat avui, perquè demà segurament en serà una altra, és que ni tan sols sé què és allò que hom anomena poesia. És una entitat corpòria o és etèria? Té massa i pesa o, per contra, existeix més enllà de les partícules elementals i, per tant és indefinible? D’energia en té, com, sinó, ens afectaria com ens afecta? Com, sinó, ens faria perdre hores de son? Com, sinó, ens faria estar enganxats a les pàgines impreses de versos d’un llibre o estar pendents de les pantalles buscant per aquest espai electritzat que ens uneix els versos d’altri per sentir-nos conhortats? Dies enrere llegia un article que parlava de l’entropia. L’entropia, en principi, és un concepte de física que fa referència a l'estructura més caòtica de la matèria de tal manera que ja no és possible restaurar-ne la forma original. Imagineu un gerro de vidre que cau i es trenca en allò que en diem mil bocins (conec una persona que els va comptar i en realitat eren nou-cents setanta-tres, però, mandrosos com som, ens  és més còmode fer servir la unitat arrodonida). Ha perdut la forma i no la podem recuperar. Ha incrementat la seva entropia. Encara la podríem incrementar més si agaféssim un martell i ens hi abraonéssim, amb més o menys ràbia en funció del nostre estat anímic. Bé, doncs, arribats a aquest estadi, imagineu ara que cada partícula de vidre esbocinat és una lletra i que totes les lletres de tot el món i de totes les cultures formen un immens oceà, un oceà dispers en milions i milions de suports, inclosos els nostres cervells. Les lletres només són gargots de mil i una formes que representen sons, vibracions de les cordes vocals que tenim a la gola que, per elles mateixes no signifiquen res. L’oceà, doncs, és un caos, és entropia pura. Què fem, però, els jugadors de paraules, els posadors de mots, quan ens submergim en aquesta mena de sopa energètica? Agafem bocinets  d’aquesta entropia i en fem platges, castells, arbres, xiquets que corren, entrepans, llits setinats, capvespres despentinats, sentiments... Posem les lletres juntes de tal manera que generem universos coherents i fins i tot arribem a fer estructures que gosem anomenar poesies! Aleshores, podríem dir que la poesia és posar ordre a l’entropia de les lletres? Si us he de dir la veritat, m’he quedat igual que al començament.  Això sí, després de nedar i arribar exhaust a la platja, us puc assegurar que la posta de sol és magnífica. O... o és la llum de l’alba?  

6 comentaris:

Cèlia ha dit...

Acabo de parlar amb tu i semblaves tan equilibrat! (hi,hi!)
Bé, m'encanta que diguis que la poesia té energia.
Jo tampoc sé que és i ni m'ha interessat mai gaire (saber que és), però el més interessant de tot, penso, és la veu que té! Això és el que a mi m'agrada de la poesia.
Hi ha veus càlides, dures, lluitadores. dolces, eròtiques, intel·ligents, neuròtiques, enamorades... quantes veus pot tenir la poesia? Tantes com poetes...

novesflors ha dit...

Em pense que era Baudelaire qui deia que el món és un caos i que és el poeta qui posa ordre... :)

Carme Rosanas ha dit...

Tens raó, Joan, espesseta ho és, la teva pregunta... :)

Clar que potser no... potser més que espessa és que no té cap resposta. Qui podria definir la poesia? Que es pot considerar més poeta que ningú per definir-la.

Jo no gosaria mai, però molts ho han fet.

Si l'ordre que donem a les lletres i sons ens commou, podríem dir que és poesia, o potser podríem dir que no ens importa gens el que sigui, ens commou i ens agrada. Per a mi això és suficient.

M'agrada llegir-te, poeta, o no. :) Una abraçada

fanal blau ha dit...

Sé del cert que jo, no hauria sabut explicar millor aquesta fal·lera que tenim d'amuntegar paraules.
Potser si que sigui l'entropia la que ens dóna un cert assossec i ens energitza enfront al dessassosec.
La teva poesia, sempre restaura l'ànima!
Una abraçada, Joan!

Joan Guasch ha dit...

Ho veieu? En un moment han sorgit veus (càlides, dures, lluitadores...),sentiments commovedors, assossecs i dessassossecs i fins i tot Baudelaire hi diu la seva (veus? Una dada que desconeixia). Això és un caos! ;-)

Dafne ha dit...

Si del caos, va venir l'ordre; de la nit el dia, d'aquesta entropia, sorgeix la creació de les paraules que tu ordenes i ens permets gaudir-les, a aquells que traiem el cap per casa teva. Segueix disposant-les tan bé, perquè assosseguen l'esperit!!!

                                                   LLOCS SENSE LLOC                                            XV Premi LA NUNCA de poesia  ...