dijous, 9 de febrer del 2012

ombres?

Què som, en realitat?
Paraules? Ombres?
Som els músics de la vida
o l’ombra de les notes?
Potser la carn de l’aire?
La vibració de les vísceres?
Miro cap dintre per descobrir:
Només veig un núvol d’àtoms,
incertes esferes d’energia,
oceans infinits de colors.
La realitat és el final?
La realitat és a l’inici?
Les ombres marxen.
Només queda la llum.
La llum marxa.
Només queda la música.
La música marxa.
Només queda el silenci.
Què som, en realitat?
L’ombra del silenci?


del pais de la Merike

11 comentaris:

novesflors ha dit...

Preguntes filosòfiques impossibles de contestar. De moment, vivim.

Joan Guasch ha dit...

en la vida hi trobarem les respostes.

zel ha dit...

Però la força és a les preguntes i a les respostes...
I el grup, impactant!
un petonàs!
Ah, ja els vaig intentar explicar això dels fractals, però l'únic exemple que se'm va acudir van ser les cargolines de mar, en aquells moments...

Galionar ha dit...

Avui m'has recordat en David Jou. Quan el físic i el poeta es posen a reflexionar, sorgeixen versos plens de preguntes com els teus, com els vostres.
Un gran vídeo, amb la força de la música i el misteri de les ombres.
Una abraçada.

Joan Guasch ha dit...

Zel, els cargols també són un bon exemple de fractal.
Òstres Galionar, gràcies per la comparança, però ja m'agradaria a mi. Quant a la música, la vaig trobar carregada de molta força i m'hi sento xuclat.

Jesús M. Tibau ha dit...

Em permeto jugar amb els teus versos posant un mirall:

Realment som?
Ombres? Paraules?
Som la vida dels músics
O les notes de l’ombra?
Potser l’aire de la carn?
Les vísceres de a vibració?
Descobreixo per dintre per mirar:
Només m’ennuvolo el els àtoms que veig,
energia d’incertes esferes,
colors d’oceans infinits.

Joan Guasch ha dit...

Que bo que ets! M'encanta el teu joc.

Dafne ha dit...

Jo encara no sé què som!!!

Carme Rosanas ha dit...

Ja havia vingut a llegir el teu poema... i es veu que no vaig saber què dir... ja que no trobo el meu comentari.

Ara passo a desitjar-te Per molt anys i molt feliços!

Cèlia ha dit...

Joan, bé o malament, cal ser. Això és el que penso i així intento viure. Viure sense ser... De vegades s'intenta viure a través dels mots, però el mirall del jesús és fantàstic, qui ets?
Per cert, avui fas una densitat d'anys que mereixen una bona reflexió! Per molts anys!

Joan Guasch ha dit...

Com veieu, en arribar als 50 hom es despista una mica, però com que el camí encara va cap a l'horitzó, després d'una aturada sota un arbre de la vora encantat amb els ocells de les branques, m'aixeco amb l'esquena una mica cruixida per continuar.

                                                   LLOCS SENSE LLOC                                            XV Premi LA NUNCA de poesia  ...