dimarts, 5 de març del 2013

un vers de la memòria




He trencat el vidre del passat
i he recordat:
em tenies assegut a la falda
i et mirava.
Em feies arri arri tatanet
mentre el cigar es consumia
en el besllum d’un dia d’estiu.
L’estiu següent ja no hi eres,
però no me’n recordo.
La finestra si,
i el paisatge que es va buidar.
El fum del cigar encara hi és,
quaranta-set anys després
i he recordat de sobte,
entre una llàgrima fugissera,
que em feies arri arri
i jo reia, admirat que  fossis real.
I m’abraçaves.
O m’ho imaginava?

8 comentaris:

Centdesitjos ha dit...

Mentre et llegia jo també t'he imaginat... A la teva fantàstica taula escrivint aquest vers... I se m'ha posat la pell de gallina...

Una abraçada gegant!

Carme Rosanas ha dit...

Quina sort tenir record tant clars i de tant petit...

Les dues coses són certes Joan, t'abraçava i t'ho imaginaves.

L'arri arri tatanet deu ser una de les coses més tendres que s'ha inventat, oi? I farem que duri molts temps.

Joan Guasch ha dit...

de vegades penso que tots els records són inventats, al menys els meus, però necessaris.

novesflors ha dit...

Els avis són tan importants...

Cèlia ha dit...

Per molts anys, Joan. I alguns records, malgrat que la memòria falli, seran sempre bons records... Que els déus t'acompanyin avui i sempre!

Joan Guasch ha dit...

De fet, novesflors, parlo del pare.

novesflors ha dit...

Ah, no ho havia comprés bé. Pensava que els 47 anys eren des que aquella persona faltva…
Bé, els pares també són importants.

Joan Guasch ha dit...

si, són els que fa que falta.

                                                   LLOCS SENSE LLOC                                            XV Premi LA NUNCA de poesia  ...