He trencat el vidre del passat
i he recordat:
em tenies assegut a la falda
i et mirava.
Em feies arri arri tatanet
mentre el cigar es consumia
en el besllum d’un dia d’estiu.
L’estiu següent ja no hi eres,
però no me’n recordo.
La finestra si,
i el paisatge que es va buidar.
El fum del cigar encara hi és,
quaranta-set anys després
i he recordat de sobte,
entre una llàgrima fugissera,
que em feies arri arri
i jo reia, admirat que fossis real.
I m’abraçaves.
O m’ho imaginava?
8 comentaris:
Mentre et llegia jo també t'he imaginat... A la teva fantàstica taula escrivint aquest vers... I se m'ha posat la pell de gallina...
Una abraçada gegant!
Quina sort tenir record tant clars i de tant petit...
Les dues coses són certes Joan, t'abraçava i t'ho imaginaves.
L'arri arri tatanet deu ser una de les coses més tendres que s'ha inventat, oi? I farem que duri molts temps.
de vegades penso que tots els records són inventats, al menys els meus, però necessaris.
Els avis són tan importants...
Per molts anys, Joan. I alguns records, malgrat que la memòria falli, seran sempre bons records... Que els déus t'acompanyin avui i sempre!
De fet, novesflors, parlo del pare.
Ah, no ho havia comprés bé. Pensava que els 47 anys eren des que aquella persona faltva…
Bé, els pares també són importants.
si, són els que fa que falta.
Publica un comentari a l'entrada