des de la presència

foto: Joan

Sento l'absència com un dolor infinit,
embolcallat en la solitud de la penombra,
però el camí pedregós es fa feixuc,
amarg i dolç, com la cançó de l'esperança.
Tanco els ulls i us veig a tots, us sento
com granets de sorra en la platja daurada
plena d'estels que fan l'ullet, des de la penombra
i il·lumineu els passos perquè no es perdin.
Des de l'enyor de les càlides converses
encenc l'estel, el far, la veu
i respiro, encara, i us saludo.


6 comentaris:

Galionar ha dit...

No sé si és la bellesa dramàtica de la peça musical, o si és la bellesa del poema de rerefons tan trist el que em provoca aquest garbuix d’emocions contraposades. Malgrat tot, que la cançó de l’esperança no deixi mai de fer sentir la seva veu en la teva vida, Joan.
Una forta abraçada!

novesflors ha dit...

Amarg i dolç, així és el camí, amb l'absència d'uns i la presència d'altres.
M'agrada molt la foto que has posat i també la música d'Apocalyptica, i m'agrada més encara si els veig en vídeo que si només els escolte.
Bon diumenge.

Cèlia ha dit...

Des d' una petita penombra plena de farigola, contemplo els pensanents del riu Tulcis i les farigoles del Puig. Amb presència i molt de sol. Desitjo que t'arribi la seva escalforeta.

Carme ha dit...

Sento l'absència com un dolor
que ja ha estat domesticat,
que sap amagar-se cada cop més
i només es desvetlla a moments

I el camí tant feixuc m'ha endurit la pell i els ossos
el camí ...
amarg i dolç, com la cançó de l'esperança.

M'apropio dels teus mots... per dir-los a la meva manera...

Gràcies, Joan.

Joan Guasch ha dit...

Gràcies per apropiar-vos dels meus mots. Ens anem retrobant.

rosana ha dit...

La música i paraules que has triat m'acompanyen per caminar suau en la transició d'aquest diumenge al dilluns.