ÀVID LECTOR

 

foto: Tomàs Camacho

 

L'amic Tomàs Camacho, poeta àvid de poesia, poeta àvid de sabiduria, ha devorat el Llibre d'Oracions hi ha fet aquest amable comentari. Venint d'ell, profund coneixedor del món de les lletres al qual viu consagrat, és tot un honor. La seva obra publicada és notabilíssima, però, com es fa cada vegada més evident, l'univers de la poesia és curull a vessar d'autors notables que resten allunyats del gran public perquè, com deia no fa gaire una altre poeta amic comú, l'Alfredo Gavín: "Els mitjans atenen a qui crida l'atenció. Les obres no les llegeixen. No tenen temps. Així que, d'entrada guanyen els cridaners i de sortida no guanya ningú." "Mentrestant els poetes fem intents d'arrelament en el cor de la gent i donar llum i consol." En lúltima trobada de poetes (anònims?), a Vilafranca, en que hem coincidit amb el Tomàs hi havia un gran univers de creadors, persones amb la necessitat i la capacitat de comunicar i penses que, si aquella sala plena era la punta de l'iceberg, el substrat, la base del nostre pais és una sòlida i densa marea de paraules, de cultura, que és impossible que s'ensorri. Amb el Tomàs compartim l'univers dels versos. Formem, doncs, part de la densitat que compacta i empeny la nostra cultura. Sempre hi ha els que criden més, però, per sort, n'hi ha encara més que treballen, que treballem,  incansables, necessaris, contra corrent si cal i que impedim que la nau s'ensorri.

DESPRÉS DE LLEGIR EL LLIBRE D’ORACIONS, DE JOAN GUASCH I TORNÉ

Després de la lectura del Llibre d’oracions em sento més pròxim al seu autor perquè estic habitat pels mateixos rituals i, potser, per sensacions i sentiments semblants. Som habitants d'un país secret que es diu Poesia.

El recorregut pels dies, per les estacions, per les sensacions vinculades a les estacions, per les relacions afectives, pel passat, pel present i pel futur,...

La ciutat i la natura, les obligacions laborals, que són com un parèntesi de la vida, com un espai ignot en el qual desapareixem fins el moment de tornar a l’espai triat. I he de dir-vos que l’espai triat per Joan Guasch i la Cèlia Marcos és un dels més delicats que conec. És un espai on la natura hi és present, on la presència de la cultura hi és present: música, llibres, pel·lícules,... És un espai ordenat, però on l’orde no és l’obsessió sinó el confort vital, on el repòs i la convivència és possible,...

És un cant tel·lúric el de Joan Guasch, un cant amb el qual ens podem identificar. No hi ha la més mínima inclinació a la trascendència. És un poema unitari on tota peça està enllaçada d’alguna manera a les altres. Les perspectives són diverses i la llengua ens les va marcant: l’ús dels infinitius que ens posen en contacte amb allò que de substantiu hi ha a la nostra vida; l’ús del futur, de les projeccions, els projectes, els somnis.

Crec que el passat hi apareix poques vegades, el record d’aquells que van estar amb nosaltres i ja han retornat a la matèria,...

Enmig de tot això està l’instant, l’estimació, la delicadesa, el coneixement. El poeta és un gran coneixedor dels mecanismes del món. Una peça més de l’engranatge del món, petit, i tot i així integrat al cosmos.

La seua lectura ha estat una plaer per als sentits, he escoltat una veu autèntica, una veu pròpia, la veu de Joan Guasch. No sé ben bé si es tracten d’oracions, potser sí, oracions gramaticals, instantànies de l’esperit, de les sensacions, de les emocions.  [Això ho he de millorar perquè partixo del fet que una oració és res]

Un llibre que no crec que haja de quedar relegat a una sola lectura, un llibre en el qual cal tornar a emmirallar-se.