som un horitzó d'esdeveniments

foto: NASA

Fa uns dies llegia en la secció de ciència  d'un diari la teoria que el nostre univers només és el residu de la matèria absorbida per un forat negre d'un univers més gran. La força de la gravetat és tan immensa, en un forat negre, que ni la llum no se'n pot escapar. És en aquest punt que la matèria entraria dins la regió central del forat anomenada singularitat, indret en el qual l'espaitemps està completament deformat. La novetat de la teoria esmentada, però, rau en el fet que diu que la matèria absorbida pel forat negre no arribaria a la singularitat, sinó que ho faria en l'horitzó d'esdeveniments de l'altre costat, per dir-ho d'alguna manera, on hi hauria un forat blanc, una mena de big bang d'un altre univers. En resum, que dins de cada forat negre del nostre univers hi hauria un altre univers més petit, però el nostre existiria en el forat negre d'un univers més gran, en una mena de joc de nines russes infinit. En certa manera com la cançó de la història certa dels set cels... però una miiiica més gran. En això que, com si el nostre univers no fos prou gran, encara ens hem de sentir més petits que un àtom perdut en una infinita platja de sorra daurada i finíssima. Tot ens porta a pensar que, com a espècie, hauríem de ser més modestos i, davant de la impossibilitat de fer el turista per aquestes dimensions tan exagerades, sempre ens queda l'opció de gaudir dels dolços moments que van degotant en la nostra existència. Perquè, de fet, també podem pensar que a dins de cadsacún de naltros, hi ha infinitat d'universos que es fan i desfàn a cada instant de la nostra vida. Si tanquem els ulls, ens podem imaginar que els nostres grups d'atoms són iguals que els que hi ha arreu dels universos, com una mena de sopa, de boira, agrumollada aleatòriament. Aquest diari que esmentava, reedita la sèrie COSMOS d'en Carl Sagan, en un capítol de la qual diu que som ni més ni menys que pols d'estrelles. Aquest cert pensament ens hauria de fer anar sempre amb un somriure als llavis i plantejar-nos l'existència d'una manera diferent. Veient el comportament de molts humans, el que són capaços de fer amb altres persones, amb el planeta, penso que alguna cosa d'aquest experiment còsmic no ha anat prou bé. Però uns grumolls d'àtoms que som capaços de fer poesíes com les que es llegeixen, per exemple, en la galàxia dels blogs, no podem ser dolents ni podem deixar passar l'oportunitat de contribuïr a la intel·ligència, a la consciència del cosmos total, sigui el que sigui. Prometo que la propera entrada serà algún poemet de fàcil digestió.