Kepa Junkera ha fet un disc amb el folk català, versions precioses amb els músics dels Països Catalans. Una petita mostra és aquest, el nostre himne.

Volia anar fent entrades, per deixar constància del meu pas per les lletres, d'algunes coses que he publicat. Pretenia fer-ho conològicament, però, finalment, ho faré des del més recent. Digueu-li mandra de rebuscar arxius en el caos d'un disc dur recopiat d'un ordinador a un altre. Així, doncs, el més recent és que l'any passat, el 2017, em van seleccionar un conte com a un dels finalistes del premi TINET, un dels premis literaris Ciutat de Tarragona. El va publicar, junt amb el guanyador i tots els altres finalistes, Cossetània Edicions i us en faig un mínim tastet acompanyat de la música que, en certa manera el va inspirar. Perquè sempre hi ha una música al darrera de les paraules, al menys de les meves.

 

PURGATORI

1

Vam quedar que seria quan la tardor confongués els dies i els matins i els vespres fossin oasis arrecerats i les nits es filtressin imperceptibles i semblessin eternes... Però res no és el que vam quedar que seria. L’univers va donar centenars de voltes silencioses sense abandonar la perfecció dels miratges que oscil·len ingràvids entre les cortines del temps i quan la tardor va arribar, ens va confondre la ment i ens va cobrir de fulles caigudes des del silenci de les branques nues. No ens en vam adonar, però el glaç es va presentar a la porta de la nostra existència i el nèctar que nodreix les ànimes espantades va començar a destil·lar un hivern  ple de fantasmes nocturns i sagnants.

2

Volíem crear una mena de romanticisme estèticament nou en el reflex de cada gota de la rosada de l’alba nebulosa. Volíem ser la llavor que prenyés la primavera de llum per deixar de ser el que érem: simples animals abocats a perseguir els instints bàsics. Volíem esdevenir algun ésser especial... Però han passat mil anys i ens desperta el blues de Blade Runner en un món necessàriament nou. En un món de pluja encara més bruta, i freda. En un món de ciutats abandonades i enrunades esquinçades amb destralades de llum difusa que no acaba de venir d’enlloc. Hem passat mil anys letargiats sota terra per despertar en un món enderrocat, encara. Aterrits, escoltem el vent i respirem la pols que el temps ha anat trenant com a cordó umbilical que ens subjecta a un espai ple d’esquelets d’argelagues que havien crescut i mort entre l’asfalt dels carrers abandonats. Hem passat mil anys sense saber que esperàvem i ara, sense temps de pair la derrota,  ja ens reclamen per a un altre combat. La vida s’ha tornat insaciable i inesgotable i ens ha atrapat en la seva enganxosa teranyina. Debades provem de descansar, però sempre en sortim amb una altre grapat de la sorra del naufragi entre les mans.  Esgotats, anem girant cantonades, revolts polsosos després d’interminables trajectes entre les runes de les guerres passades fins que arribem als peus del proper turó i escoltem l’esvalot sorollós de la propera batalla. Una altra derrota? Mil anys més de silenci?

Com us ho diria... BRUTAL!

He començat a fer obres al blog. Dos anys sense obrir la finestra fan que hom oblidi com van les coses. Mentrestant us deixo un fil musical que m'agrada per passar l'estona. Fins aviat.

Andròmeda

     

Espai.

Estrelles. Estrelles. Estrelles.

Planetes i planetes

i cometes

i forats negres.

Distància. 

Silenci.

Espai.

Andròmeda.

Mentre escolto el mestral

i els arbres se sacsegen,

l'espai!

Andròmeda

una de les mil milions de galàxies.

Segur que algú ens mira.

Segur que algú escriu

al recer d'una habitació

mentre escolta el vent

i sent com se sacsegen els arbres.

Com seran, els arbres, a Andròmeda?

encara hi som

foto: Jordi Bofarull

Avui hem fet cua, una més, per autoinculpar-nos. Després, al vespre, he llegit alguna de les coses que han dit, ens els seus discursos de final d'any, alguns presidents autonòmics (el del País Valencià, el d'Extremadura...). Mai m'havia sentit tan llunyà, d'aquelles persones i de l'Espanya que representen. Eren com veus llunyanes de paisos estranys. Com si estiguessin lluny, enrere, aferrats a un tronc que sura en una tempesta que ja ha ensorrat el vaixell. Cridant, lamentant-se, ofegant-se en la història. Aquest matí m'he sentit partícip d'una comunitat que vol un país nou, millor, amb futur. Malgrat les contradiccions i les cagades històriques que hem comès els catalans, hem tirat endavant inexplicablement. Quan ja fa segles que hauríem d'haver desaparegut, encara hi som. Fent cues en un jutjat per dir: si, jo vaig gosar votar perquè vull deixar de ser imbècil.

Com sempre, els astres ens són fidels

i ens fan arribar la llum que tant ens cal.

Silents, decoren els carrers de fred

i canten al·leluies amb veus delicades

car torna a flamejar la vida càlida

en llars necessàriament arrecerades.

Com sempre capgirem l’ordre establert

per seguir la vida dels passos naturals

i ens tornem amables i ens saludem

i compartim mirades i abraçades

malgrat tot, malgrat l’oratge incert

que maldestre ens voldria desolats.

Però, com sempre, ens mantenim ferms

i orgullosos ens mirem i somriem

per demolir la paret de les angoixes.

Ens tenim a tocar per progressar

eteris en la llum, triem els camins de l’aire

hereus com som dels colors d’un altre demà.

Feliç i càlid Nadal a tothom

persistència?

foto pròpia d'una paret del meu poble

Ei! Jo també!

Però tu, qui ets?

Déu que supura per les parets?

L'ombra d'un fantasma?

L'essència d'algú que volia sobreviure

a l'existència limitada que ens és donada? 

Em fa gràcia imaginar-te,

dalt d'una escala, perpetuant-te,

cridant al futur que ets,

anònim com tots

quan la sorra del rellotge s'esgota

i només deixem un petit rastre de molles

que es dissipen en els records de les persones.

Fa tants dies que no escric un poema

que tinc por d'haver perdut les paraules.

Pel camí he escoltat músiques melangioses

i he vist com s'escola i desapareix la vida

dels cossos que havien estat potència pura.

És dur i inevitable.

El riu flueix aliè al murmuri de les converses,

dels contes explicats en el càlid cau del llit

a mitja nit arrecerada.

Refresco mots rovellats per refer els versos.

El riu segueix i en ell seguim

escurant el nostre segment de vida

amb l'avidesa de l'esperança de perdurar

en la memòria de la petita història quotidiana.

MÚSICA!

Per fi! Per als que no podem viure sense escoltar música, però ens és negada la capacitat de llegir les notes d'una partitura, ha arribat l'eina! Podem veure la música, podem veure com les mans premen les tecles, els temps, els silencis... N'hi ha moltes. o us perdeu Mozart, entrareu al seu cervell i al·lucinareu  en colors.