PRESENTACIÓ DEL LLIBRE D'EN JOSEP ESCARRÉ

 La presentació del llibre del bon amic Joasep Escarré, No podria ser més feliç, premi Altea 2020, a l'IEV de Valls.

ALCANAR, XIII MOSTRA DE POESIA OBERTA

La Mostra Oberta de Poesia a Alcanar és una trobada poètica que acull diverses tendències poètiques al voltant del Dia Mundial de la Poesia. 

Bloc de la XIII Mostra amb la meva col·laboració poètica.
 

DÉUS DE PAS

 

Alfa toca els timbals pintat de sutge

mentre els corbs volen i ressonen en la fosca

Alfa crida veus guturals sorgides del subsol igni

i eleva oracions als homes perquè siguin creients.

Busca la raó, primer,

la causa de l’existència conscient,

l’origen de les preguntes,

el final de les respostes.

Però s’ha obert la porta de l’aire.

Algú ha obert la porta de l’aire?

La transparència hi esclata

amb núvols de diamants de llum

que travessen el paisatge desolat.

Amb els ulls tancats

n’assaboreixo els perfums.

S’ha obert la porta del foc

i l’infern desbocat solca les valls.

Algú ha obert la porta del foc?

Qui ha obert la porta del foc?

El pit tanca el cor i el guarda

dels estirabots dels déus borratxos.

Alfa ha jugat a ser Déu borratxo

i ha caigut a la terra dels homes.

Me’l miro divertit mentre fumeja

i gemega i es cargola de dolor.

—Quina merda de Déu! —crido.

Amb els ulls tancats respiro fondo

i assaboreixo la victòria de l’equilibri.

El cercle següent ja dansa,

amb Beta cridant que ara és Ell.

I jo, rient per no plorar,

li assenyalo la porta de les runes

i marxo remugant que no tenim remei.

La boira de la indiferència amaga la llum

mentre espera un mínim bri d’intel·ligència.

Kepa Junkera ha fet un disc amb el folk català, versions precioses amb els músics dels Països Catalans. Una petita mostra és aquest, el nostre himne.

Volia anar fent entrades, per deixar constància del meu pas per les lletres, d'algunes coses que he publicat. Pretenia fer-ho conològicament, però, finalment, ho faré des del més recent. Digueu-li mandra de rebuscar arxius en el caos d'un disc dur recopiat d'un ordinador a un altre. Així, doncs, el més recent és que l'any passat, el 2017, em van seleccionar un conte com a un dels finalistes del premi TINET, un dels premis literaris Ciutat de Tarragona. El va publicar, junt amb el guanyador i tots els altres finalistes, Cossetània Edicions i us en faig un mínim tastet acompanyat de la música que, en certa manera el va inspirar. Perquè sempre hi ha una música al darrera de les paraules, al menys de les meves.

 

PURGATORI

1

Vam quedar que seria quan la tardor confongués els dies i els matins i els vespres fossin oasis arrecerats i les nits es filtressin imperceptibles i semblessin eternes... Però res no és el que vam quedar que seria. L’univers va donar centenars de voltes silencioses sense abandonar la perfecció dels miratges que oscil·len ingràvids entre les cortines del temps i quan la tardor va arribar, ens va confondre la ment i ens va cobrir de fulles caigudes des del silenci de les branques nues. No ens en vam adonar, però el glaç es va presentar a la porta de la nostra existència i el nèctar que nodreix les ànimes espantades va començar a destil·lar un hivern  ple de fantasmes nocturns i sagnants.

2

Volíem crear una mena de romanticisme estèticament nou en el reflex de cada gota de la rosada de l’alba nebulosa. Volíem ser la llavor que prenyés la primavera de llum per deixar de ser el que érem: simples animals abocats a perseguir els instints bàsics. Volíem esdevenir algun ésser especial... Però han passat mil anys i ens desperta el blues de Blade Runner en un món necessàriament nou. En un món de pluja encara més bruta, i freda. En un món de ciutats abandonades i enrunades esquinçades amb destralades de llum difusa que no acaba de venir d’enlloc. Hem passat mil anys letargiats sota terra per despertar en un món enderrocat, encara. Aterrits, escoltem el vent i respirem la pols que el temps ha anat trenant com a cordó umbilical que ens subjecta a un espai ple d’esquelets d’argelagues que havien crescut i mort entre l’asfalt dels carrers abandonats. Hem passat mil anys sense saber que esperàvem i ara, sense temps de pair la derrota,  ja ens reclamen per a un altre combat. La vida s’ha tornat insaciable i inesgotable i ens ha atrapat en la seva enganxosa teranyina. Debades provem de descansar, però sempre en sortim amb una altre grapat de la sorra del naufragi entre les mans.  Esgotats, anem girant cantonades, revolts polsosos després d’interminables trajectes entre les runes de les guerres passades fins que arribem als peus del proper turó i escoltem l’esvalot sorollós de la propera batalla. Una altra derrota? Mil anys més de silenci?

Com us ho diria... BRUTAL!

He començat a fer obres al blog. Dos anys sense obrir la finestra fan que hom oblidi com van les coses. Mentrestant us deixo un fil musical que m'agrada per passar l'estona. Fins aviat.

Andròmeda

     

Espai.

Estrelles. Estrelles. Estrelles.

Planetes i planetes

i cometes

i forats negres.

Distància. 

Silenci.

Espai.

Andròmeda.

Mentre escolto el mestral

i els arbres se sacsegen,

l'espai!

Andròmeda

una de les mil milions de galàxies.

Segur que algú ens mira.

Segur que algú escriu

al recer d'una habitació

mentre escolta el vent

i sent com se sacsegen els arbres.

Com seran, els arbres, a Andròmeda?

encara hi som

foto: Jordi Bofarull

Avui hem fet cua, una més, per autoinculpar-nos. Després, al vespre, he llegit alguna de les coses que han dit, ens els seus discursos de final d'any, alguns presidents autonòmics (el del País Valencià, el d'Extremadura...). Mai m'havia sentit tan llunyà, d'aquelles persones i de l'Espanya que representen. Eren com veus llunyanes de paisos estranys. Com si estiguessin lluny, enrere, aferrats a un tronc que sura en una tempesta que ja ha ensorrat el vaixell. Cridant, lamentant-se, ofegant-se en la història. Aquest matí m'he sentit partícip d'una comunitat que vol un país nou, millor, amb futur. Malgrat les contradiccions i les cagades històriques que hem comès els catalans, hem tirat endavant inexplicablement. Quan ja fa segles que hauríem d'haver desaparegut, encara hi som. Fent cues en un jutjat per dir: si, jo vaig gosar votar perquè vull deixar de ser imbècil.

Com sempre, els astres ens són fidels

i ens fan arribar la llum que tant ens cal.

Silents, decoren els carrers de fred

i canten al·leluies amb veus delicades

car torna a flamejar la vida càlida

en llars necessàriament arrecerades.

Com sempre capgirem l’ordre establert

per seguir la vida dels passos naturals

i ens tornem amables i ens saludem

i compartim mirades i abraçades

malgrat tot, malgrat l’oratge incert

que maldestre ens voldria desolats.

Però, com sempre, ens mantenim ferms

i orgullosos ens mirem i somriem

per demolir la paret de les angoixes.

Ens tenim a tocar per progressar

eteris en la llum, triem els camins de l’aire

hereus com som dels colors d’un altre demà.

Feliç i càlid Nadal a tothom