L'HABITACIÓ DE LA MEMÒRIA
Joan Guasch Des de l'estratosfera
dimecres, 14 de març de 2018
dimecres, 7 de febrer de 2018
dissabte, 27 de gener de 2018
Volia anar fent entrades, per deixar constància del meu pas per les lletres, d'algunes coses que he publicat. Pretenia fer-ho conològicament, però, finalment, ho faré des del més recent. Digueu-li mandra de rebuscar arxius en el caos d'un disc dur recopiat d'un ordinador a un altre. Així, doncs, el més recent és que l'any passat, el 2017, em van seleccionar un conte com a un dels finalistes del premi TINET, un dels premis literaris Ciutat de Tarragona. El va publicar, junt amb el guanyador i tots els altres finalistes, Cossetània Edicions i us en faig un mínim tastet acompanyat de la música que, en certa manera el va inspirar. Perquè sempre hi ha una música al darrera de les paraules, al menys de les meves.
PURGATORI
1
Vam quedar que seria quan la tardor confongués els
dies i els matins i els vespres fossin oasis arrecerats i les nits es filtressin
imperceptibles i semblessin eternes... Però res no és el que vam quedar que
seria. L’univers va donar centenars de voltes silencioses sense abandonar la
perfecció dels miratges que oscil·len ingràvids entre les cortines del temps i quan
la tardor va arribar, ens va confondre la ment i ens va cobrir de fulles
caigudes des del silenci de les branques nues. No ens en vam adonar, però el
glaç es va presentar a la porta de la nostra existència i el nèctar que nodreix
les ànimes espantades va començar a destil·lar un hivern ple de fantasmes nocturns i sagnants.
2
Volíem crear una mena de romanticisme estèticament nou
en el reflex de cada gota de la rosada de l’alba nebulosa. Volíem ser la llavor
que prenyés la primavera de llum per deixar de ser el que érem: simples animals
abocats a perseguir els instints bàsics. Volíem esdevenir algun ésser especial...
Però han passat mil anys i ens desperta el blues de Blade Runner en un món
necessàriament nou. En un món de pluja encara més bruta, i freda. En un món de
ciutats abandonades i enrunades esquinçades amb destralades de llum difusa que
no acaba de venir d’enlloc. Hem passat mil anys letargiats sota terra per
despertar en un món enderrocat, encara. Aterrits, escoltem el vent i respirem
la pols que el temps ha anat trenant com a cordó umbilical que ens subjecta a
un espai ple d’esquelets d’argelagues que havien crescut i mort entre l’asfalt
dels carrers abandonats. Hem passat mil anys sense saber que esperàvem i ara,
sense temps de pair la derrota, ja ens
reclamen per a un altre combat. La vida s’ha tornat insaciable i inesgotable i
ens ha atrapat en la seva enganxosa teranyina. Debades provem de descansar,
però sempre en sortim amb una altre grapat de la sorra del naufragi entre les
mans. Esgotats, anem girant cantonades,
revolts polsosos després d’interminables trajectes entre les runes de les
guerres passades fins que arribem als peus del proper turó i escoltem l’esvalot
sorollós de la propera batalla. Una altra derrota? Mil anys més de silenci?
dimecres, 3 de gener de 2018
dimarts, 2 de gener de 2018
dissabte, 24 de gener de 2015
Andròmeda
Espai.
Estrelles. Estrelles. Estrelles.
Planetes i planetes
i cometes
i forats negres.
Distància.
Silenci.
Espai.
Andròmeda.
Mentre escolto el mestral
i els arbres se sacsegen,
l'espai!
Andròmeda
una de les mil milions de galàxies.
Segur que algú ens mira.
Segur que algú escriu
al recer d'una habitació
mentre escolta el vent
i sent com se sacsegen els arbres.
Com seran, els arbres, a Andròmeda?
dimarts, 30 de desembre de 2014
encara hi som
foto: Jordi Bofarull
Avui hem fet cua, una més, per autoinculpar-nos. Després, al vespre, he llegit alguna de les coses que han dit, ens els seus discursos de final d'any, alguns presidents autonòmics (el del País Valencià, el d'Extremadura...). Mai m'havia sentit tan llunyà, d'aquelles persones i de l'Espanya que representen. Eren com veus llunyanes de paisos estranys. Com si estiguessin lluny, enrere, aferrats a un tronc que sura en una tempesta que ja ha ensorrat el vaixell. Cridant, lamentant-se, ofegant-se en la història. Aquest matí m'he sentit partícip d'una comunitat que vol un país nou, millor, amb futur. Malgrat les contradiccions i les cagades històriques que hem comès els catalans, hem tirat endavant inexplicablement. Quan ja fa segles que hauríem d'haver desaparegut, encara hi som. Fent cues en un jutjat per dir: si, jo vaig gosar votar perquè vull deixar de ser imbècil.
dijous, 18 de desembre de 2014
Com sempre, els astres ens són fidels
i ens fan arribar la llum que tant ens cal.
Silents, decoren els carrers de fred
i canten al·leluies amb veus delicades
car torna a flamejar la vida càlida
en llars necessàriament arrecerades.
Com sempre capgirem l’ordre establert
per seguir la vida dels passos naturals
i ens tornem amables i ens saludem
i compartim mirades i abraçades
malgrat tot, malgrat l’oratge incert
que maldestre ens voldria desolats.
Però, com sempre, ens mantenim ferms
i orgullosos ens mirem i somriem
per demolir la paret de les angoixes.
Ens tenim a tocar per progressar
eteris en la llum, triem els camins de l’aire
hereus com som dels colors d’un altre demà.
Feliç i càlid Nadal a tothom
dilluns, 24 de novembre de 2014
persistència?
foto pròpia d'una paret del meu poble
Ei! Jo també!
Però tu, qui ets?
Déu que supura per les parets?
L'ombra d'un fantasma?
L'essència d'algú que volia sobreviure
a l'existència limitada que ens és donada?
Em fa gràcia imaginar-te,
dalt d'una escala, perpetuant-te,
cridant al futur que ets,
anònim com tots
quan la sorra del rellotge s'esgota
i només deixem un petit rastre de molles
que es dissipen en els records de les persones.
dimecres, 29 d’octubre de 2014
Fa tants dies que no escric un poema
que tinc por d'haver perdut les paraules.
Pel camí he escoltat músiques melangioses
i he vist com s'escola i desapareix la vida
dels cossos que havien estat potència pura.
És dur i inevitable.
El riu flueix aliè al murmuri de les converses,
dels contes explicats en el càlid cau del llit
a mitja nit arrecerada.
Refresco mots rovellats per refer els versos.
El riu segueix i en ell seguim
escurant el nostre segment de vida
amb l'avidesa de l'esperança de perdurar
en la memòria de la petita història quotidiana.
diumenge, 21 de setembre de 2014
MÚSICA!
Per fi! Per als que no podem viure sense escoltar música, però ens és negada la capacitat de llegir les notes d'una partitura, ha arribat l'eina! Podem veure la música, podem veure com les mans premen les tecles, els temps, els silencis... N'hi ha moltes. o us perdeu Mozart, entrareu al seu cervell i al·lucinareu en colors.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)