conduint de nit per la ciutat

La ràdio xiuxiueja un violí, finet, finet, que esborra el silenci dels carrers sense ningú. Condueixo d’esma travessant taques de llum endormiscades. La ràdio emet malenconia i penso en les hores passades, i en les que vindran. I en el present: Un magribí seu sota l’ampit de la porta; mira el terra amb mirada grisa. El bar de la plaça llueix amb un penjoll de fanalets i d’espelmetes. La gent xiuxiueja sota el plataner. Un home fuma amb neguit  davant de l’hospital. El perdo retrovisor enllà, però li he pogut veure una història als ulls. L’ombra d’un gat travessa el carrer, per sort vaig molt a poc a poc. El gronxador de la plaça es balanceja. L’aire és tebi. Les quatre palmeres de la rotonda semblen els plomalls d’un pastís.  El bar següent és buit. Mitja lluna somriu teulades enllà. Hi ha nits que són silenci, nits sense temps, com si el planeta fos un viatger solitari i la la vida dringués com un ramet de pluja plàcida. Ara la ràdio és una veu vellutada que convida a anar més enllà del desig dels somnis. Perquè els somnis, com la música, ens xiuxiuegen a cau d’orella tot allò que podem ser. M’adono que no vaig enlloc. Que no sé on soc. M’aturo i miro parabrisa enllà: en el silenci, un semàfor en verd indica la incertesa d’una cruïlla.