dissabte, 25 de setembre del 2010

som un horitzó d'esdeveniments

foto: NASA

Fa uns dies llegia en la secció de ciència  d'un diari la teoria que el nostre univers només és el residu de la matèria absorbida per un forat negre d'un univers més gran. La força de la gravetat és tan immensa, en un forat negre, que ni la llum no se'n pot escapar. És en aquest punt que la matèria entraria dins la regió central del forat anomenada singularitat, indret en el qual l'espaitemps està completament deformat. La novetat de la teoria esmentada, però, rau en el fet que diu que la matèria absorbida pel forat negre no arribaria a la singularitat, sinó que ho faria en l'horitzó d'esdeveniments de l'altre costat, per dir-ho d'alguna manera, on hi hauria un forat blanc, una mena de big bang d'un altre univers. En resum, que dins de cada forat negre del nostre univers hi hauria un altre univers més petit, però el nostre existiria en el forat negre d'un univers més gran, en una mena de joc de nines russes infinit. En certa manera com la cançó de la història certa dels set cels... però una miiiica més gran. En això que, com si el nostre univers no fos prou gran, encara ens hem de sentir més petits que un àtom perdut en una infinita platja de sorra daurada i finíssima. Tot ens porta a pensar que, com a espècie, hauríem de ser més modestos i, davant de la impossibilitat de fer el turista per aquestes dimensions tan exagerades, sempre ens queda l'opció de gaudir dels dolços moments que van degotant en la nostra existència. Perquè, de fet, també podem pensar que a dins de cadsacún de naltros, hi ha infinitat d'universos que es fan i desfàn a cada instant de la nostra vida. Si tanquem els ulls, ens podem imaginar que els nostres grups d'atoms són iguals que els que hi ha arreu dels universos, com una mena de sopa, de boira, agrumollada aleatòriament. Aquest diari que esmentava, reedita la sèrie COSMOS d'en Carl Sagan, en un capítol de la qual diu que som ni més ni menys que pols d'estrelles. Aquest cert pensament ens hauria de fer anar sempre amb un somriure als llavis i plantejar-nos l'existència d'una manera diferent. Veient el comportament de molts humans, el que són capaços de fer amb altres persones, amb el planeta, penso que alguna cosa d'aquest experiment còsmic no ha anat prou bé. Però uns grumolls d'àtoms que som capaços de fer poesíes com les que es llegeixen, per exemple, en la galàxia dels blogs, no podem ser dolents ni podem deixar passar l'oportunitat de contribuïr a la intel·ligència, a la consciència del cosmos total, sigui el que sigui. Prometo que la propera entrada serà algún poemet de fàcil digestió.

7 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Joan, llegir aquest post és tot un plaer. S'hi troba la teva poesia encara que parlis de ciència, d'àtoms i d'universos.

M'ha encantat, llegir-te.

Crec que aniré rumiant i rumiant avui tot això que ens dius. "Residus de la matèria absorbida per un fort negre més gran" és absolutament vertiginós i engrescador al mateix temps.

Estaria bé que la gent que es creuen importants reflexionessin sobre això.

M'agradaria fer l'experiment d'imaginar que els meus àtoms són com universos en petit. Tancaré els ulls i ho faré. Aquesta és una idea atractiva que sempre he pensat, però mai fins al punt de fer l'experiment.

Avui diumenge, un bon dia per fer experiments transcendents... o no.

Universos que funcionen com les nines russes. Imagino que encara que es continguin al mateix temps han estar incomunicats. No es pot sortir d'un forat negre, crec.

Gràcies! una abraçada de diumenge reflexiu i somiador.

Cèlia ha dit...

Joan, quina poesia dins del propi Cosmos, costa d'entendre però s'imagina la gran bellesa...

Joan Guasch ha dit...

Carme, això que dius de la gent que es creu important, ho he pensat moltes vegades. Cada vegada que algú creu ser l'únic centre de l'univers posa en perill l'equlibri en el qual els nostres grumolls d'energia condensada caminem, i no hi ténen dret. Tots som part d'aquest TOT còsmic, tots som imprescindibles per a la comprensió del cosmos, un camí fascinant, tot sigui dit.

Cèlia, si ho mirem bé, tot és poesia, paraules, conceptes, fent equilibris per buscar la bellesa.

novesflors ha dit...

Lamentablement, la humilitat no és el fort dels humans, sembla. Ja que només som pols d'estels podríem treballar més i millor en els nostres microcosmos però ja veus com ens va. Sort que encara queda la poesia.

onatge ha dit...

Hola Joan, mira la Camre ja m'ha passat al davant, però em sembla que encara queda una mica de pols d'estrelles. Ho idus molt, bé, i estic d'acord amb tu que els homes destrossem el planeta i matem vida i tendresa. Com han dit: Potser encara no som humans...

Des del far una flama d'amistat.
onatge

Joan Guasch ha dit...

el que ens queda és pensar que podem ser la consciència del cosmos. Potser la poesia és un dels camins: ens aporta tendresa, pau, bellesa... virtuts molt humanes, per cert.

rosana ha dit...

Hola m'agrada això dels universos uns dins els altes "com un joc de nines russes infinit", i que potser com a persones sóm contenidors d'universos més petits que lliurem quan ens morim...qué coses si et pares a pensar...

                                                   LLOCS SENSE LLOC                                            XV Premi LA NUNCA de poesia  ...