foto: Joan
Tu has vist l’ànsia de l’existència?
L’existència no s’atura.
És un humus indeleble que es filtra,
que fertilitza les artèries
i cristal•litza diamants aquàtics
i lluminositats de clorofil•la.
Exal•lo sang d’horitzons llunyans,
d’inabastables eons de vida pura,
estratifico alès d’aigua pretèrits
i formo fèrtils planures orgàniques.
Passejo els dies entre el cel i el vent,
sense tocar gaire la terra vermella.
La deixo pels altres,
pels que em seguiran.
Pel futur d’ànimes, inabastable
d’existències pures, infinites.
La resta és pols dispersa,
invisible, incorpòria,
metàfora de mons paral•lels
intuïts més enllà dels capvespres.
L’herba s’humiteja de nits,
s’ajaça exhausta de rosada,
penetrada per la fèrtil terra
sedimentada pels segles.
L’herba i els capvespres es besen,
perpetuen l’existència de la llum.
La llum, discreta, s’ajaça en la nit
i somnia futurs impossibles.
L’ànsia de la vida és omnipresent.
Penetra els sentits amb tanta potència
que inunda de galàxies la foscor.
Neix l’alba eterna.
Serenament,
la vida continua.
6 comentaris:
No sempre ens és fàcil foragitar les ànsies, però serenament, com dius, la vida continua.
Boniques artèries arran de mar.
Una abraçada, Joan.
Serenament l'ànsia de vida de la pròpia vida es construeix els seus onkalos malgrat els humans com petits grans de sorra... fins...quan? què voldrà dir infinit?
Un petonet!
La vida sempre continua. Un poema profundament bonic, Joan. Una abraçada i bona nit!
Davant un poema com aquest, Joan, emmudeixen les meves paraules i dedico tota l'energia a gaudir-lo profundament.
Gràcies, poeta!
Sí, la vida continua malgrat els humans...
La vida per damunt de tot continuarà, l'existència de la deessa natura, molt bonic el poema!
Publica un comentari a l'entrada