Dibuix de la Carme Rosanas de Col·lecció de Moments
Fa molts anys que vaig escriure uns textos de prosa poètica. Amuntegats al calix de les indecisions han estat fermentant i avorrint-se, mutant de tant en tant algunes paraules, alguna forma, tornant sempre al calaix, bé, ara en diríem "carpeta". L'altre dia, però, vaig veure aquest dibuix de la Carme Rosanas i vaig notar una fuetada a l'estomac: és exactament la persiana d'un dels textos! Un text que es deia, es diu, precisament "Persianes". Així, docs, amb permís de la Carme per usar el seu dibuix, rescato de la foscor l'última versió d'aquestes
PERSIANES
Recordo un temps de carrers calitjosos,
d'alès líquids i esguards amorosits.
Recordo el callat bes del cel i l’aurora
el sol mig adormit desemperesint-se per llevant.
Recordo els petits balcons abaltits
i nuvolets de mosques de colors
que zumzejaven carregoses les migdiades.
Recordo uns llavis humits i rosats
que es cloïen tremolosos
tocant a penes uns altres llavis rosats.
Recordo el misteri de la lluna
i l’orgia còsmica dels estels
atapeint l'univers sense límits.
I els folls amagats en somnis folls!
(i un príncep blau fent feliç una noia solitària).
Recordo una princesa dolça
amb els pits rodons i temptadors
perdent-se per les meves mans,
entre la translúcida calitja
i les ratlles de l’ombra de la persiana verda.
Recordo els carrerons polsosos i buits
i els rossinyols dormint, esperant la nit,
i grans mules avorrides
remugant garrofes dins dels estables.
I els gossos badallant i mandrejant
sota figueres gegantines.
Recordo el bes dels teus llavis,
la seda dels teus cabells,
la malícia del teu esguard...
Ho recordo com es recorden
les tardes de diumenge de la infantesa,
hores llargues i peresoses
dissolent-se sota el llit, sota l’estora,
travessant l’ombra mandrosa
de la persiana.
I els cossos nus que s’ondulaven
que travessaven les hores feixucs,
dissipats per l'estiu mandrós.
Recordo també el brunzit de les cigales
decorant monòton la distància
mentre furtiva i silenciosa
entraves descalça a la meva cambra.
Jo no hi era.
Tu tampoc.
Ens havíem fos en la calitja del somni
d’un univers que només era
un núvol de cotó i de llum.
Despertàvem sempre
decorats per l'ombra de la persiana.
Pel balcó obert alenava el carrer tranquil,
adormit com els gats,
mentre llambordes i pardals es torraven al sol.
Recordo el bromerot que parlava amb les flors,
i les flors, meloses, besar-lo,
deixar-se fer.
Recordo el veí que roncava
i el murmuri de fulles de les plantes dels balcons
que volien mandrejar i no podien.
O potser era la melodia de la marinada, no ho sé.
I recordo els torrents nets, prop dels carrers solitaris...
Recordo tantes coses que, sovint,
penso que no existeixo
i que només sóc un miratge més
que s’esvaeix per les escletxes de la persiana.
9 comentaris:
Per fi aquesta persiana veu la llum del dia. Va rebre la calidesa d'una veu molt especial i la música d'unes mans que són la nostra vida. Recordes també?
Sí, recordo el recital, les vostres veus calides, les mans que amorosien la música... Realment, fent recitals som bons, no?
Caram, res de més apropiat per a aquest dibuix que el teu poema. M'agrada la combinació.
Ui! si jo havia deixat un comentari! devia ser el dia que blogger feia ximpleries...
És un poema que valia la pena rescatar, Joan, valia molt la pena! Transporta a altes temps, a records que poden ser altes records, ben diferents, però amb molts sentiments en comú.
M'han agradat molt. I gràcies per agafar el dibuix. He buscat altres persianes que no tinguessin lletra, però no n'hi ha cap de verda i cap d'elles li escau millor que aquesta al teu poema.
És que va ser veure el dibuix i tenir la necessitat de buscar el poema. En podríem dir amor a primera vista ;-)
Beneït sigui doncs el dibuix de la Carme, que t'ha fet rescatar del calaix un poema com aquest! Gràcies a ell em sembla reviure també altres estius, altres mans, altres persianes, altres temps que dormen en la letàrgia del record i que avui s'han despertat durant una estona.
Una abraçada!
suposo que, amb els anys, anem fent una mena de resum mental del millor dels estius passats i acaben deixant un dolç regust a la memòria.
Potser cada persona té la seva persiana per on es filtrava la vida, la llum i l'ombra... La teva és una persiana on cada costella té un record...
Des del far indignat (no amb tu...).
onatge
I quan arriba el moment que sents els recordes tan llunyans, i suposo, més bonics del que foren, et ve una melangia, una coseta et neix al pit dient...s'ha perdut...
Publica un comentari a l'entrada