El Sol vist des de Mart
Menjo llum
perquè així nodreixo
la puresa de l’ànima.
Menjo carn
perquè el gust de la sang
em desperta l’instint
més animal.
Menjaria aire,
però m’aguanto:
així gaudeixo
del regust de l’absència.
Menjo terra
per espessir el meu cos
i convertir-lo
en una sageta d’existència.
Caic i em deleixo arrossegant-me
com un cuc llefiscós
pel ventre obscur del subsòl.
Torno a la llum de l’èter.
Torno a les pàgines que acullen
la suma de vibracions vitals.
L’espai del parèntesi s’ha esvaït.
Si tanco els ulls
no ha passat el temps,
només una sageta encegadora
que m’ha tornat ingràvid.
Atipat de llum, m’assec
i recordo.
4 comentaris:
Mmmmmmmm!!!!! Et torno la pilota? Com m'agrada! M'has deixat ben asseguda i assaborint bé el record de les paraules...
Que petit es veu el sol des de Mart!
Has menjat molt... en aquest poema, si t'has atipat de llum, deus veure les coses ben clares, Joan! Quina sort! ;)
Ui, quant de temps! M'alegre de retrobar-te.
Una mica de llum no ens vindrà mal.
Ja tenia necessitat de tancar el parèntesi. Ens retrobem, doncs. Si, el sol es veu petit, des de Mart. Deu ser espaordidora la foscor del cel des de Neptú o Plutó. Que bé que estem amb la nostra llum!
Publica un comentari a l'entrada