imatge agafada de la xarxa
L’espai s’ha omplert d’ulls cecs,
una marea d’onades putrescents
que ha arrossegat els cors purs
en una trista davallada als inferns.
De lluny s’escolten riures histèrics,
una bogeria desfermada
en una orgia que dessagna la raó.
No passa res!
Tot és un cicle de creació
i destrucció planificada.
Els vianants badem distrets
buscant figures de núvols.
Però el cel és gris, uniforme.
Amb les mans ben entaforades
a les butxaques seguim el camí.
Deixem un rastre de nuvolets de pols.
6 comentaris:
Doncs ni que sigui un polsim, joan, deixem-lo veure. Que avui el cel és gris, però encara hi ha algun núvol que fa de bon acompanyar.
Amb els ulls ben oberts, vull llegir-te!
Un petó, estimat!
Només les mans, a la butxaca? Potser el cap i tot hi ficariem!
Però seguim camí, per descomptat!
Bona nit, Joan!
Bé, doncs obrirem bé els ulls i aixecarem el cap, que de força no ens en falta.
L'has clavat, el poema. Sí, caminarem, ni que siguem fina pols, però som.
Que no faltin ni la força ni els poemes, Joan! Crec que necessitarem les dues coses d'ara endavant.
Una abraçada.
Per sort, el cor és pur per poder sobreviure a la creació i destrucció planificada.
Publica un comentari a l'entrada