foto agafada de la xarxa
Em miro les
mans obertes i hi veig un oceà de preguntes. Hi veig corredisses per
passadissos obscurs i ocells negres emmarcats en finestres sense vidres. Pels
palmells ressecs hi llisquen llàgrimes de cendra des de mirades enterbolides i
perdudes. Em miro les mans obertes i hi veig un oceà de dunes grises. Contemplo
el dibuix del paisatge: tot són munts de finals de batalles perdudes per la
vida. El ritme cansat de les notes aleatòries es perpetua solemne sense arribar
a dir res. Deu ser normal. Amb un dit dono copets damunt de la taula de la
cuina i provo de seguir-lo, debades. Les mans obertes haurien de ser com un
llibre, però s’hi apleguen tants gargots que la intenció es torna esgotadora.
Tanco les mans i premo amb força els punys fins que la sang degota i esquitxa
els meus passos. És el rastre que necessito per trobar, si em cal, quan em
calgui, el camí de tornada.
6 comentaris:
Una delicia com sempre. M'has fet emocionar
Em sembla un escrit genial. Una gran metàfora, d'un en surten un munt de petitones... emociona tot plegat. Té raó la Cèlia!
Bona tardor a tots dos! I una abraçada.
...un camí de tornada per a recomençar i fer nous camins en les mans sempre obertes a la vida. Deliciós escrit.
D'una sensibilitat exquisida; però per tornar que no sigui amb el rastre de sang, perquè les ferides de vegades deixen marques irreparables!!!
A les mans hi veus tot el teu univers, que és immens: el cervell ens permet aquestes amplituds. Has descrit situacions distintes però barrejades: només cal que triïs un camí diferent i n'escriguis un sol dia deixant els altres de costat. L'endemà fas la prova amb un altre. I un altre: veuràs quina riquesa en pots extreure. I quina satisfacció.
Les mans diuen molt del nostre pas per la vida. De tant en tant cal mirar les nostres mans per veure per on anem i que ens queda per recòrrer. Gràcies per acompanyar-nos
Publica un comentari a l'entrada