Alfa toca els timbals pintat de sutge
mentre els corbs volen i ressonen en la fosca
Alfa crida veus guturals sorgides del subsol igni
i eleva oracions als homes perquè siguin creients.
Busca la raó, primer,
la causa de l’existència conscient,
l’origen de les preguntes,
el final de les respostes.
Però s’ha obert la porta de l’aire.
Algú ha obert la porta de l’aire?
La transparència hi esclata
amb núvols de diamants de llum
que travessen el paisatge desolat.
Amb els ulls tancats
n’assaboreixo els perfums.
S’ha obert la porta del foc
i l’infern desbocat solca les valls.
Algú ha obert la porta del foc?
Qui ha obert la porta del foc?
El pit tanca el cor i el guarda
dels estirabots dels déus borratxos.
Alfa ha jugat a ser Déu borratxo
i ha caigut a la terra dels homes.
Me’l miro divertit mentre fumeja
i gemega i es cargola de dolor.
—Quina merda de Déu! —crido.
Amb els ulls tancats respiro fondo
i assaboreixo la victòria de l’equilibri.
El cercle següent ja dansa,
amb Beta cridant que ara és Ell.
I jo, rient per no plorar,
li assenyalo la porta de les runes
i marxo remugant que no tenim remei.
La boira de la indiferència amaga la llum
mentre espera un mínim bri d’intel·ligència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada