foto Joan
No és només el temps,
ni tan sols és la vida.
No és un parèntesis
ni una nota no tocada.
Potser és un salt, si,
o una migdiada llarga
...llaaaarga i mandrosa,
massa llarga, massa...
No és només el temps,
només les coses que passen
(que ens passen,
que els passen,
que us passen...)
Només coses que passen
(de llarg, per sobre, per dins...)
Si només fos el temps!
Però és tot el que el temps conté,
tot el que genera,
tot el que s’hi genera,
tot el que pareix,
tot el que vomita,
tot el que crea...
Potser el temps ho és tot
en una sola respiració.
Respiro. Em despereso
(em cruix l’ossada).
Encara fa sol.
M'he oblidat de pensar,
però no d'existir
9 comentaris:
Potser existeix un temps a dins del temps, personal i intransferible; és la veritable porció de temps que ningú no pot viure per nosaltres; aquest temps a dins del temps és el que bastim amb les nostres decisions, el que farà de la nostra vida allò que vulguem que sigui en cada instant. De la seva intensitat en dependrà la percepció sempre subjectiva de la seva durada.
Un plaer retrobar de nou els teus versos, Joan. Una abraçada.
...el temps que conté tot el que som i el que volem ser...Bonic
La profunditat de la teva reflexió, Galionar, és fantàstica. Jo també estic content de retornar. He ennyorat tant, aquest univers!
Si, Rosana, el temps com a recipient del nostre jo. Definitivament, enyorava els pensaments dels altres, els que aboqueu a l'incert cosmos de les idees.
ESCRIVINT AIXÍ, HOM NO POT DIR QUE NO PENSES!!!!
Aquest és el nostre calvari...
Benvingut Joan,
Et veia pel poble, però no trobava les teves paraules. Existeixes, ets, i permets fer sentir.
Fins molt aviat, no te´n vagis tant temps!!!!
¿Per què hem nascut marcats pel temps si el nostre destí és naufragar en el no-temps? Absurditat de la vida i complicitat en les teves divagacions poètiques mandroses, sí senyor, i de gust.
Pel que fa a nosaltres, polítics que construïm el país amb la nostra feina de cada dia (Ferrater i Mora), generem la raça que, em sembla, destrueix aquest país que voldríem i que no arriba. I és així que després de lluitar badallem, avorrits.
Gràcies pel teu comentari, Joan.
Si, Zel, de vegades he arribat a pensar que els que no pensen són més feliços... però de seguida ho he deixat de pensar, eh! eh!
Ei, Dafne! Sí,ha estat un parèntesi més llarg del que hauria volgut, allò que dèiem del pas del temps.
Olga Xirinacs, un honor! I, si la mort és naufragar, llavors potser si que la nostra illa deserta és el no-temps. Quant a la lluita, espero no desesperar i menys encara avorrir-me fins badallar. Els meus fills estan plens d'esperança i no els puc pas trair.
I si fos pensar i no pensar, alternativament, com moments d'oasi i de relax, per a tornar-hi després?
I allò que em sembla ben cert, ben cert, és que quan oblidem de pensar, no oblidem d'existir, a vegades existim molt més que mai.
Bé, potser penses que no penses...
Publica un comentari a l'entrada