 |
| foto agafada de la xarxa |
Les hores passen.
Tothom que pot
dina, berena... Els nens i les nenes surten de les escoles i s’empaiten. Els
pares i les mares els esperen i es miren buscant bocins d’espatlles nues, ulls
de somnis translúcids, malucs meandrosos de records adolescents, besos i
carícies ficticis, impossibles. L’home que ha posat els carrers, ara encén els
fanals i marxa, xano-xano,
cap a la nit.
Cap a la nit el sol
fila un teixit subtil de sedes roges i daurades i aboca lava roent als boscos i
a les muntanyes.
La seda aèria és
efímera com l’alè d’un nadó adormit.
La nit para un llit
de llençols nets, transparents, brodats d’estels.
El sol dorm un son
incert.
La lluna el
bressola i li canta i li fa un petó a la galta. Apaga el llum i marxa vestida
de nit, vestida de misteri, a viure l’existència plena: Fa reviure als amants
furtius que es tornen a besar a les fosques dels portals. Fa que les mares i
els pares expliquin contes als nens i les nenes que s’arrauleixen llençols
endins buscant recer. (Les mares i els pares pensen que això, amb ells, els
seus pares no ho feien).
El sol continua
dormint.
La lluna s’ha amagat també en un portal.
Arriba el silenci
de cristall, fresc, nítid, estratosfèric.
Arriba el silenci
dels passos que ressonen en carrers buits.
Arriba el silenci
fi de pluja freda. El silenci dels gats
noctàmbuls. El silenci dels grills perduts en un món d’asfalt.
Arriba un silenci
d’absències, de llits glaçats, de racons plens de teranyines, de somnis marcits
en la memòria.
Cap a la nit tot
s’acaba i tot comença, tot es trenca i es refà, tot s’amaga i tot respira, tot
anhela i tot oblida.
El sol... continua
dormint.
La lluna torna amb
les galtes vermelles i despentinada. Li fa un petó a la galta, un altre. Perd
l’esguard i marxa xano-xano, es dissol i mor en un joc de miralls de colors.
El sol es
desperesa, badalla, es frega els ulls. El llençol dibuixat d’estels s’ha
descolorit. Se’l treu de sobre mentre l’home que posa els carrers s’afanya perquè avui se li ha fet tard i no
voldria pas que algú prengués mal degut a la seva ineficàcia.
 |
| foto agafada de la xarxa |
La mà de l’aurora
torna a acaronar les sines de les muntanyes i el sol reapareix entre la fina
teranyina de color.
Se sent olor de pa
torrat i de cafè. Sons de primers passos, de peus que s’arrosseguen, de cants
d’ocells matiners, de converses lentes. Se sent el dring de les culleretes de
cafè que giravolten ensonyades encara dins dels seus recipients de porcellana.
Se senten badalls i converses somes. Les notícies de la ràdio. Uns dibuixos a
la tele. L’aurora es dissol i desapareix i es transforma i apareix el sol i
tota la llum i tota la força i tots els passos de la gent desperta i amb amplis
somriures tothom se saluda pel carrer i els nens empaiten les nenes i entren
rient a les escoles on els esperen mestres i llibres i pissarres netes i el
pati amb porteries de futbol (que l’atrafegat conserge va pintar fa poc amb
ratlles blanques i vermelles, com els senyals de les pistes d’aterratge dels
aeroports).
 |
| foto Nasa |
El sol va teixint
el mantell daurat. La lluna no hi és, s’espera amagada darrere la teranyina de
la seda de l’absència. La lluna canta fluixet una cançó de bressol a l’home que
posa els carrers, assaja versos per sorprendre els noctàmbuls, prepara vestits
de nit per seduir els habitants dels estels i dels planetes. La lluna
s’endormisca entre núvols platejats, aliena a l’enrenou que el sol ha desfermat
sobre la terra. Sobre la terra tot es remou, tot es desplaça, tot reneix i
creix i s’endolceix amb el pas del temps incorpori. Sobre la terra corren els
rius de la sang de l’existència.
7 comentaris:
Tant temps fora, i arribes amb una força que emociona. M'he quedat meravellada, entre el sol, la lluna, els estels, l'home que posa els carrers...
Hauria seguit llegint, i llegint; així, que ho espero!!!
Resto embadalida sota l'influx de la màgia d'aquesta prosa poètica de qualitat sublim. Estem davant d'un nou llibre amb bocins com aquest, Joan? Espero que sí.
I de fet, si les nostres preocupacions quotidianes ens permetessin ser conscients del que passa al nostre entorn, podríem gaudir en pròpia pell de tot això que ens expliques en la teva contemplació. Saber copsar la bellesa enmig del caos de les nostres vides: tot un art que només algunes persones tenen el privilegi de saber fer.
Una abraçada!
Un dia normal contat per tu es transforma en un dia especial. M'agradaria passejar-me dins d'aquest dia que has descrit.
potser és un món ideal,un parèntesi, dins del brogit del temps present. De bocins com aquest sempre n'hi ha una carpeta en algun racó amb ganes de veure la llum.
Quina preciositat d'escrit, poètic, màgic, quotidià i alhora imperible.
Encisador, aquest text, Joan!
Per tercera vegada deixo el meu somni d'admiració!
Publica un comentari a l'entrada