Ahir (6-9-12) al Matí de Catalunya Ràdio, hi va haver un debat molt interessant sobre la independència de Catalunya; hi van participar l’Austí Colominesd, la Montserrat Nebrera, l’Àngels Folch, de l’ANC i l’Arcadi Espada. No cal dir que l’Espada, en castellano, és clar,es va dedicar a insultar, menystenir i mentir, però va servir, i molt, per veure qui hi ha al darrere de la negació de Catalunya com a nació. M’agradaria destacar, però, una part del que va dir la Montserrat Nebrera la qual ha de dir que em va sorprendre per a bé. He fet una transcripció com he pogut i he procurat donar-li una estructura llegible (ja se sap que els debats de vegades són atropellats i moltes frases es queden a mitges). Parlaven dels processos socials, dels quals se sap el punt de partida (en aquest cas voler la independència d’un territori) i el d’arribada (la consecució de la independència), i deia, la Nebrera:

-          - Al final del procés, quan les forces internacionals veiessin que se’ls ha escapat de les mans, que hi ha una voluntat, no de tota la societat, sinó de la part visible de la societat (...). La primera part de la transició és fàctica, pot començar amb una revolta com els assalts als supermercats, no se sap com comença i sempre ha començat d’una manera diferent. Li diem poble perquè no sabem què dir-li, però no és el poble, són forces psicològiques, emotives, que mouen coses que en un moment determinat no signifiquen res i després sí i només ho veiem quan s’ha produït el seu fill, que és la constitució (procés constituent), però no sabem si ho és, un procés constituent (per la situació actual). (...) Hi ha un canvi en l’estatus del discurs, en la instal·lació en un nivell intel·lectual, per la capacitat que un forner, un estudiant, un empresari... parlin que potser (la independència) és la sol·lució. Potser no és la sol·lució, però en el principi de la sol·lució hi ha l’esperança i la gent té esperança en això, és clar, i quan l’esperança juga en l’àmbit d’allò psicològic, al final arrossega a aquells que mai no s’havien plantejat aquest tipus de coses.

Trobo que, per primera vegada en molts anys, el debat sobre la independència de Catalunya ha arribat als aspectes profunds i ha arribat a tot arreu. Catalunya no és un bloc unànime, com que som un país avançat hi ha moltes opinions diferents i, sovint, divergents, però les unanimitats només es donen en absència de democràcia.  Aquest “poble” que diu la Nebrera, està esperançat. Aquest poble ha deixat d’estar colonitzat mentalment. Aquest poble està recuperant la dignitat, sap què vol, sap que el camí serà difícil, però ha començat a decidir.